Des de mitjans de gener...


Obra:Encara no sé com soc (p. 41-42)
Municipi:Albanyà
Comarca:Alt Empordà

testing image

Des de mitjans de gener, quan la nit de Reis ja s'havia esfumat del tot darrera nostre, ja començàvem a delir-nos perquè vingués aviat el mes de maig. Era a començos de maig que es feia el romiatge a l'ermita del Mont. Ens llevàvem a punta de dia, ens calçàvem les espardenyes de vetes i empreníem animosament la llarga caminada amb les altres colles. No ens havíem de preocupar de la minestra; un matxo ens seguia amb les sàrries ben plenes. Des del cim, ¡quin panorama no veia estendre's als meus peus! Tota la plana empordanesa, només limitada per la blavor del mar; el cap de Begur i les illes Medes; més a la nostra dreta, els rius que semblen cintes de plata que lliguen la cabellera verda i roja dels camps de blat i d'ordi esquitxats de roselles; a l'esquerra, Requesens, i després el Canigó, el patriarca de blanques barbes que beneeix eternament les dues planes bessones del Rosselló i l'Empordà, tan catalana l'una com l'altra.

L'ofici, cantat amb veus rogalloses, però plenes de bona voluntat, venia tot seguit. Tots entonàvem els goigs de la Verge, que ens contemplava amb aire pagesívol i els seus grans ulls com absents. L'altar vessava de flors boscanes. Les peònies vermelles que només es donen en aquella muntanya hi posaven una nota de color vivíssima. El dinar a l'aire lliure, el rosari de mitja tarda, les colles disperses que ja començaven a estar massa alegres i entonaven cançons que no tenien res de devotes, els brams dels animals impacients del retorn; i començava la davallada, que sempre és trista.

Jo em posava, com les altres nenes, peònies als cabells, i en duia una gran braçada per a la mare. Quan els romers arribàvem al poble, ja a hora foscant, el sagristà llançava les campanes al vol per fer una solemne rebuda a les persones d'edat que entraven com en triomf, a cavall, pel cap del carrer major.