Camps de fajol


Obra:Poesia
Municipi:Olot
Comarca:Garrotxa

testing image

Camps de fajol

 

Quan tota flor es mustiga i asseca's esllanguida

i els arbres ja groguegen, al petoneig del sol

l'estiu dóna a les terres, com do de despedida

l'esplèndida florida de l'amorós fajol.

 

Son dolc llençol blanquíssim cobreix la fondalada

i per graons se'n puja pel puig arrodonit

fingint per les planures els tons d'una nevada,

com una cara blanca que el sol no ha emmorenit.

 

Ma esquerra entre tes mans, ma destra a ta cintura.

Correm-hi, hermosa meva, pels camps envellutats.

Son dolç aroma porta ratxades de ventura

i planen els ensomnis sobre els jardins nevats.

 

Ensomnis que ens bressolen com a les flors gemades

cantant a l'entorn nostre gentil una cançó,

que ens diu que la florida que omplena les clotades

és l'alba, que comença de la vinent tardor.

 

Tardor! Mon cor somnia ses fulles que rodolen

encatifant els marges amb rojors de ponent,

els arbres que es despullen, les branques que tremolen

i els boscos que rogeixen al bressoleig del vent.

 

Els verdissams que ondulen amb apagats matisos,

els alts pollancs que ploren ses fulles sobre el riu,

i els cels en dol, que formen encobertats i grisos

la volta de la tomba de l'expirant estiu.

 

Que hermosa, amada meva, que ens sembla eixa agonia!

Que hermosa és una posta darrere d'un llevant!

Amb quina enveja amarga i amb quina melangia

veiem les aus que emigren, que passen i se'n van.

 

Les fulles que rogenques s'endú la torrentera

com naus, que al mar s'endinsen, abandonant el port,

d'aqueix estiu, que fina, la resplendor darrera,

que ens mostra la bellesa superba de la mort.

 

Somiem en amagades i incògnites tristures,

per entre els camps blanquíssims de l'amorós fajol.

L'hivern, que ja s'acosta, gemega en les planures,

la terra es posa blanca, quan té de portar dol.