Cançó Malalta
Màrius Torres va ingressar al Sanatori de Puig d'Olena, situat a 819 metres d'altitud, el 22 de desembre de 1935, després que sobtadament se li declarés una tuberculosi. De fet tota l'obra salvada per l'autor, llevat de set breus poemes escrits abans d'entrar al sanatori, va ser escrita aquí. Pel juny de 1936, arran d'una sessió cinematogràfica coneix la gironina Mercè Figueras que, amb el temps, esdevindrà l'amistat més íntima del poeta i a qui dedicarà tota la sèrie de cançons a Mahalta.
Serà també Mercè qui el 6 de desembre de 1936 presentarà Joan Sales i Núria Folch al poeta quan pugen al sanatori a visitar-la. Aquesta coneixença, que esdevindrà profunda amistat, serà l'origen d'un llarg i intens epistolari i tindrà importants repercussions en el procés d'elaboració de la poesia de Torres i la seva posterior divulgació.
En l'habitació on va expirar el 29 de desembre de 1942 a les dues del migdia després d'una agonia de 48 hores, envoltat per les amistats del sanatori, en la qual encara es conserva el moble que li servia d'escriptori, preservat durant anys per Maria Planas fins que ella va morir el 1971, hi podem llegir: "L'àngel del vespre", amb la personificació de la mort a partir de la figura de l'àngel que retrobarem a "Dolç àngel de la Mort", l'últim poema escrit abans de morir, "Tardor, 1942", amb el qual retorna al tema patriòtic i un fragment de la memòria d'un testimoni que va presenciar els seus darrers dies.
A Puig d'Olena també hi feren estada altres intel·lectuals destacats del país com Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet (Barcelona 1926), que ens han deixat per escrit les vivències d'aquells dies de postguerra, misèria i malaltia. També Antoni Ferrer (L'Alcúdia de Crespins, 1943) hi ha fixat els seu homenatge a Màrius Torres.
Cançó Malalta
A Màrius Torres, in memoriam
Ara que puge a Puigdolena,
doldre'm
del que mai no m'ha estat edat perfecta,
ja de res no em valdria.
Car no sóc l'únic ser que amunt i avall tragina
la roda de la vida.
Ni l'única filosa
que, dies de teixir i nits de desteixir-se,
l'ombra
coneix en el tapís
i el llamp alhora de la cara encesa.
I ara que torne a Puigdolena,
puge,
febrosa en el meu pit,
la càrrega del temps, l'antic dolor incòlume
d'un món emmalaltit creant-se i descreant-se.
I ara que teste a Puigdolena,
deixe
forment, orgia, segles, i sang i força i lluita,
i el rou de les albades,
als corcs de Koch que em minen nom i torres.
I ara que muir a Puigdolena,
parle:
del cor al moll dels ossos,
m'ha teixit de bescara, d'adob i d'humus d'unes vides altres
la filoja de Déu.
I aquest temps imperfet ha fet la resta.
