Sí, jo la vaig agafar més fort...
Màrius Torres va ingressar al Sanatori de Puig d'Olena, situat a 819 metres d'altitud, el 22 de desembre de 1935, després que sobtadament se li declarés una tuberculosi. De fet tota l'obra salvada per l'autor, llevat de set breus poemes escrits abans d'entrar al sanatori, va ser escrita aquí. Pel juny de 1936, arran d'una sessió cinematogràfica coneix la gironina Mercè Figueras que, amb el temps, esdevindrà l'amistat més íntima del poeta i a qui dedicarà tota la sèrie de cançons a Mahalta.
Serà també Mercè qui el 6 de desembre de 1936 presentarà Joan Sales i Núria Folch al poeta quan pugen al sanatori a visitar-la. Aquesta coneixença, que esdevindrà profunda amistat, serà l'origen d'un llarg i intens epistolari i tindrà importants repercussions en el procés d'elaboració de la poesia de Torres i la seva posterior divulgació.
En l'habitació on va expirar el 29 de desembre de 1942 a les dues del migdia després d'una agonia de 48 hores, envoltat per les amistats del sanatori, en la qual encara es conserva el moble que li servia d'escriptori, preservat durant anys per Maria Planas fins que ella va morir el 1971, hi podem llegir: "L'àngel del vespre", amb la personificació de la mort a partir de la figura de l'àngel que retrobarem a "Dolç àngel de la Mort", l'últim poema escrit abans de morir, "Tardor, 1942", amb el qual retorna al tema patriòtic i un fragment de la memòria d'un testimoni que va presenciar els seus darrers dies.
A Puig d'Olena també hi feren estada altres intel·lectuals destacats del país com Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet (Barcelona 1926), que ens han deixat per escrit les vivències d'aquells dies de postguerra, misèria i malaltia. També Antoni Ferrer (L'Alcúdia de Crespins, 1943) hi ha fixat els seu homenatge a Màrius Torres.
Sí, jo la vaig agafar més fort. I vaig fer la reflexió als pares en el sentit que era millor marxar al sanatori, entre altres coses perquè havia viscut tot el malestar provocat per la teva malaltia [la del germà Eduard Castellet]. Quan em van diagnosticar la tuberculosi, em van enviar a Puig d'Olena. Em van fer un pneumotòrax, que consisteix a injectar aire en l'espai intercostal, entre pleura i pleura, de manera que el pulmó queda reduït i, per tant, la ferida, l'úlcera, es tanca. Això dura uns mesos o uns anys, durant els quals has de respirar amb l'altre pulmó, i gràcies.
Al sanatori tinc totes les hores del dia per poder llegir. I tinc llargues converses amb el capellà del sanatori, que és el mateix que surt a les memòries d'Antoni Tàpies —un altre inquilí. Allà vaig saber la història de Màrius Torres, explicada a mitges, perquè era teòsof. Poc abans de marxar em van portar al cementiri de Puig d'Olena —zona prohibida—, on hi ha la seva tomba. Hi havia tota una mitificació, una mica en la línia de La muntanya màgica. D'altra banda, molta gent que tornava de l'exili, abans d'anar a Barcelona, parava a Puig d'Olena per assabentar-se de com anaven les coses, s'hi estaven un temps, a vegades més d'un mes. Hi havien passat Carles Riba i Clementina Arderiu, mossèn Cardó, una sèrie de gent molt interessant. La raó era perquè la propietària, Maria Planas, era una dona molt catalanista. El doctor Ribas Soberano, que havia estat el director fins a la guerra, l'havien exiliat a Alacant, on feia de metge. L'intern era el doctor Cardús, aquest metge de la NASA que ara surt als diaris. Quant a malalts, a les habitacions de luxe hi havia una mostra dels millors cognoms de Barcelona. En tot cas, Màrius Torres ja havia mort i Tàpies ja havia marxat.
