El sanatori de Puig d'Olena estava situat en un indret solitari...


Obra:Memòria personal (p. 142-143)
Comarca:Moianès

testing image

El sanatori de Puig d'Olena estava situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim d'uns turons, als quals s'arribava per una carretera sinuosa fistonada de pins avets. Era un edifici ben concebut, funcional, dels anys de la República. A la planta baixa hi havia unes sales d'estar i el menjador, molt alegres i assolellats, amb mobles de tub. Les habitacions eren al primer i segon pis en una sola banda d'un llarg passadís per tal que totes donessin de cara a migdia. Algunes eren individuals i tenien també la seva terrassa, separada de les altres amb una tarja de vidre a la part alta, però que no arribava del tot al sostre. D'altres habitacions eren dobles, triples o per a més persones i les terrasses corresponents eren també col·lectives. Sota d'aquestes es veia un jardí amb petits caminals i un camp de golf en miniatura. Més enllà s'estenia, en pendent, un panorama grandiós de boscos esponerosos, un veritable mar de vegetació que anava amb diverses ondulacions baixant i escampant-se cap a la vall.

M'hi va acompanyar la meva mare un dels primers dies de gener, un matí d'espessa boira que nedava entre els avets i que pel fet de no ser arbres típics del país li donaven un aspecte completament nòrdic.

Els meus pares, com que em coneixien, em van destinar a una habitació individual. Concretament al número 16 —"un bon número, considerat esotèricament", va dir el meu pare—.

Les infermeres eren monges dominiques.

Jo vaig trobar de seguida coincidències amb La muntanya màgica, que, naturalment, m'havia semblat obligat de llegir per ambientar-me tan bon punt vaig posar-me malalt, abans de sortir de Barcelona. El conjunt, però, era menys confortable que a la novel·la, més real que aquell confort sumptuós, de salons i passadissos encatifats, amb cortinatges de vellut vermell fosc que descrivia Thomas Mann. Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna. De tota manera, tanmateix, la primera impressió fou extraordinàriament semblant.

Quan vam arribar, petits grups feien el seu passeig matinal i la imaginació em va fer transformar de seguida en un veritable Hans Kastorp. Com ell, a la seva arribada al Berghof, em veia —cosa que em va durar els sis o set mesos de la meva estada— distant amb el ferm propòsit de no confraternitzar com pressentia que feia aquella gent que vam veure parlant pel jardí, que donaven la sensació de vida habituada i estable.

Sostenia el convenciment que tot allò era per poc temps i em vaig fer el propòsit de no "entrar en el joc". Tenia, a més, el prejudici que podia contagiar-me amb alguna cosa de pitjor i de moment —de fet no fou veritat del tot— vaig decidir de no sortir mai de la meva habitació. Vaig instal·lar-hi un aparell de ràdio i un carregament fabulós de llibres. Com que al principi tenia prescrit de no moure'm del llit —un llit dels de clínica, que tenen moviment per mitjà d'una maneta—, vaig parapetar-me sota un immens edredó de ploma amb tot un pla de vida ben definit.

Allí sempre es vivia amb el balcó obert de bat a bat, i justament aquells primers dies eren el començament d'un hivern molt cru.

El metge que aleshores dirigia el sanatori era un ex-malalt anomenat Saló, un home molt dolç i cordial, que allí s'havia quedat. Recordo com si el sentís aquell "què tal!" que diàriament feia en passar visita. L'acompanyaven les angelicals germanes Soledat i Josefina, que sovint entraven i sortien per prendre'ns la temperatura, el pes, etc., o simplement per fer-nos companyia. Anys després vaig saber (ja que ells no ho van mencionar mai) que eren els mateixos que, poc abans de la meva arribada, havien acompanyat el traspàs de Màrius Torres. Ara comprenc més aquell com fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa, inclosa la senyoreta Maria, l'administradora, que sembla que havia tractat molt el poeta.