L'àngel del vespre


Obra:Poesies i altres escrits (p. 81-82)
Comarca:Moianès

Màrius Torres va ingressar al Sanatori de Puig d'Olena, situat a 819 metres d'altitud, el 22 de desembre de 1935, després que sobtadament se li declarés una tuberculosi. De fet tota l'obra salvada per l'autor, llevat de set breus poemes escrits abans d'entrar al sanatori, va ser escrita aquí. Pel juny de 1936, arran d'una sessió cinematogràfica coneix la gironina Mercè Figueras que, amb el temps, esdevindrà l'amistat més íntima del poeta i a qui dedicarà tota la sèrie de cançons a Mahalta.

Serà també Mercè qui el 6 de desembre de 1936 presentarà Joan Sales i Núria Folch al poeta quan pugen al sanatori a visitar-la. Aquesta coneixença, que esdevindrà profunda amistat, serà l'origen d'un llarg i intens epistolari i tindrà importants repercussions en el procés d'elaboració de la poesia de Torres i la seva posterior divulgació.

En l'habitació on va expirar el 29 de desembre de 1942 a les dues del migdia després d'una agonia de 48 hores, envoltat per les amistats del sanatori, en la qual encara es conserva el moble que li servia d'escriptori, preservat durant anys per Maria Planas fins que ella va morir el 1971, hi podem llegir: "L'àngel del vespre", amb la personificació de la mort a partir de la figura de l'àngel que retrobarem a "Dolç àngel de la Mort", l'últim poema escrit abans de morir, "Tardor, 1942", amb el qual retorna al tema patriòtic i un fragment de la memòria d'un testimoni que va presenciar els seus darrers dies.

A Puig d'Olena també hi feren estada altres intel·lectuals destacats del país com Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet (Barcelona 1926), que ens han deixat per escrit les vivències d'aquells dies de postguerra, misèria i malaltia. També Antoni Ferrer (L'Alcúdia de Crespins, 1943) hi ha fixat els seu homenatge a Màrius Torres.

testing image

L'àngel del vespre

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
alta estela de glòria del teu vol;

ara que reflecteix l'aigua mig adormida
la tenebrosa alçària dels teus ulls,
com una absència d'ànima s'estén la nostra vida
en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
tot el que viu, i pesa mes quan mor!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
l'alegria d'una alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra casta
torna'ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
la cendra d'aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
la minúscula mort que creix dins meu.