A Sant Pere de Vilamajor vaig reposar de la meva aventura italiana...


Obra:Memòries (p. 1200-1201 i 1240)

En aquest mas, Josep Maria de Sagarra va enllestir la redacció del poema El mal caçador el 30 d'octubre de 1915. En un fragment de les seves Memòries ens dóna prova l'atracció que sentia per aquest paisatge vallesà encarat al Montseny on retrobava algunes de les arrels familiars.

testing image

A Sant Pere de Vilamajor vaig reposar de la meva aventura italiana. Per ordenar les impressions i per treure profit de la gran experiència, necessitava precisament aquell paisatge. M'arribà l'estona d'encarar-me amb els versos de Joan de l'Ós, que havia escrit a l'Hotel Baglioni. Havia d'estripar-los? ¿Tot el que havia après i el que havia assimilat no exigia de mi alguna cosa més? Jo no sé, però va semblar que en lloc d'ennavegar-me dins l'onada del to major o d'una pompa nascuda de l'excitació verbal però no de l'íntima sinceritat, la lliçó d'Itàlia, gairebé d'una manera imperativa, m'obligava a atenir-me a les possibilitats de la meva sang; em clavava els ulls damunt d'aquell paisatge del Montseny, que era el de la meva adolescència, i me'l feia veure d'una manera més exacta, potser amb més emoció i amb més responsabilitat. Jo crec que, venint de la màgia dels marbres definitius, vaig saber trobar molt més gust a la modèstia de la riera pelada per l'hivern i al pa torrat d'aquells guarets finíssims animats només pel piular duna cogullada solitària.

Sense cap esforç s 'anaren afegint, un a un, els versos del meu poema. La decrepitud de Joan de l'Ós, els pardals de les branques despullades, la paret de la casa blanca, la pagesa tranquil·la i madura, les molles escorrent-se per les dents corcades, la lluna nova albirant-se a penes, el picot, la garsa i el gaig, i la presència del llop, i la campana plorant dintre l'ull de campanaret romànic; tots els elements del meu poema no eren res més que la simple expressió dels elements que jo veia des de can Llinàs, o saltant la riera i enfilant-me pel carenal del bosc, o seguint el camí entre els conreus, fins a arribar a les teulades del poble.

Era la presència d'aquella casa i d'aquelles terres nostres i la realitat del món veí: les masoveries de can Vidal, de can Gras de Vall i de can Llobera; la muntanyassa dreta als meus ulls, i, a mig aire, can Surell, i encara més amunt les desolades masies del Samon o els geps de Roca-roja, i el perfil del Pla de la Calma. I al fons el Turó de l'Home i el Matagalls, amb la blavor del seu silenci i amb quatre ditades de neu fonedissa.

I era el pubill de can Surell, que cada tarda passava a cavall de l'euga; o el vell Perera de Canyes, amb la visera cargolada de la seva gorra; o aquell gegantàs emigrat de cal Trompo de Santa Fe, que donava un cop d'ull a l'era de casa nostra, i se n'anava com un sant Cristòfol duent a coll-i-be una criatura escardalenca; i Pere el guardabosc, amb la seva barbota de color vermell i amb aquella bocassa de rap que no feia compliments per a engolir-se en cru tot un nial de botxins.

Era allò, tan simple, tan conegut i tan de cada dia, el que em donava els versos fets i el que em guarnia el jaç de molsa, i les flautes dels pinsans i les llàgrimes calentes per l'agonia del meu Joan de l'Ós. [...]

Però aquest fracàs en el darrer curs de la meva carrera no tingué per a mi ni de bon tros, la importància que jo donava al poema començat. Tant és així que, durant l'estiu, no em preocupà reparar la meva negligència. No em vaig mirar els llibres de text i vaig deixar passar la convocatòria de setembre, ennavegat com estava dins el mar de versos d'El mal caçador.

Quan la meva família tornà a Barcelona, jo vaig continuar sol, en aquell paisatge que em servia d'aliment directe per al que escrivia. Vaig passar tot l'octubre i tot el novembre a la nostra casa de Sant Pere de Vilamajor. La Miquela, que era la masovera de can Vidal i una de les dones del nostre país que ha tingut més semblança física amb el ximpanzé femella, em venia a fer la cuina. La Miquela posseïa fama de ser una coquessa fora de sèrie. Fins per alguna festa major de categoria havien sol·licitat el seu servei, en cases poderoses, allunyades del terme. He de convenir que la Miquela em serví alguna cuixa de be d'antologia, i, la crema cremada i els bunyols bufats, els feia com ningú.

El Montseny, a primers de novembre, és una cosa divina. Passen uns vols de cotolius, de piules i de titelles que sembla que t'arrenquen l'ànima i et fonen amb aquell or humit i desolat que es desprèn de les pollancredes. Jo vaig viure tot això entre sibarita i monàstic, de colzes a la meva taula, fins que vaig tenir acabat El mal caçador.