I mossèn Climent, mentrestant, guaitava des d'aquell finestral
Autor:Roig i Raventós, Josep
Obra:Montnegre
(p. 166-167)
Indret:Sant Martí del Montnegre
Municipi:Sant Celoni
Comarca:Vallès Oriental
En el mas de can Preses, prop de Sant Martí del Montnegre, propietat de Concepció Costa, viuda de Balaguer i Paulina Costa de Sagnier, hi va passar algunes temporades Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856-Barcelona, 1937). Era un mas, tal com el descriu l'autor dels més importants del Montnegre amb grans panoràmiques tant cap al pla de la Selva com i el Gironès. D'aquestes experiències en sorgí una breu i poc coneguda publicació, Records del Montnegre (1897), que recull textos poètics d'ell, dels quals en reproduïm un fragment, i Lluís Carles Viada i Lluch, cosí seu. És possible que quan Josep Roig i Raventós escriu la nota que encapçalava la novel·la Montnegre el 1925 la datés a "La Casa de la Creu" referint-se a la parròquia de Sant Martí del Montnegre per la relació d'amistat i coneixença que mantingué amb el rector Joan Fortuny qui li envià un memoràndum manuscrit sobre el Montnegre el 1924. Montnegre és una novel·la que narra la trajectòria de Climent, un jove barceloní de família modèlica i exemplar que opta per la carrera eclesiàstica. Una de les seves primeres destinacions és al bell mig del Montnegre, on, una mica com li havia passat a mossèn Llàtzer, d'Els sots feréstecs, hi arriba amb l'ànim de modificar positivament tots els costums negatius d'aquelles gents. A la llarga, serà ell qui es veurà trasbalsat pel pes de les tradicions i les inèrcies d'un territori on prevalen les lleis primitives dels ancestres. Per arribar a Sant Martí de Montnegre tenim dues opcions. Si venim del sud, abans d'entrar a Sant Celoni, trancarem per la carretera d'Olzinelles. Farem uns quatre quilòmetres de pista enquitranada, un cop passada l'església de Sant Miquel, trobarem un trencall a mà esquerra amb un rètol que diu sant Martí de Montnegre i Vallgorguina. Farem uns quilòmetres pel mig de boscos exuberants d vegetació, pujant per l'obaga. Quan trobarem una bifurcació, prendrem el vial de l'esquerra que ens portarà fins a Sant Martí. La pista és llarga, d'uns 12 quilòmetres. L'altra opció és pujar per la pista que neix passat sant Celoni, on hi a la caserna dels bombers. Un rètol indica per anar a les urbanitzacions de can Coll i can Batlle i als boscos del Montnegre. Aquesta pista és més ampla i més curta (nou quilòmetres) ara bé té una vegetació menys rica que la d'Olzinelles perquè en bona part va per la soleia. Tanmateix, la millor proposta és pujar per una i baixar per l'altra, així es té una visió panoràmica i força completa del massís pel seu vessant vallesà.
I mossèn Climent, mentrestant, guaitava des d'aquell finestral i li semblava que les muntanyes fosques estaven sembrades de supersticions, que cada arbre era una taca i tot el bosc una penombra de l'infern, i que els seus feligresos estaven damnats. I ell no es veia amb coratge d'escometre aquells errors. No sabia renyar. Ell es veia amb delit de fer una prèdica davant de milers de persones i fuetejar de la trona estant totes les sutzures de la humanitat; ell es veia amb força d'organitzar tota una lluita contra els pecadors anònimament. Era un bon director d'orquestra i un mal solista. A soles, a prop de l'estúpid, tenint de reptar barroerament perquè l'entenguessin, no podia. El seu amor a Déu, la seva fe ardent i la devoció a la bellesa, l'havien enlairat tant, que no veia la gent petita, amb la misèria agafada al cor i la ignorància al pensament. Per això comprenia que dins del silenci d'un convent llunyà, entre la natura, alliberat dels problemes econòmics de la vida pagesa que no entenia, podria desplegar més les ales, i, per altra part, els feligresos de Montnegre, amb un rector d'esperit més apte a les petites coses, hi guanyarien. I aquest pensament li feia passar hores desficioses, que esdevingueren més torturadores, amb les explicacions que la seva mare li havia fet de la vida dels seus germans. Mossèn Climent caminava ajupit. Es veia que el seu cor li pesava. Adolorit, va contemplar els arbres seculars, la natura ubèrrima, les muntanyes incommovibles, els abismes inexorables, tota aquella contrada grandiloqüent que tant havia enlairat la seva ànima. Sentia passar els núvols, les fulles, les idees, les ventades, aquelles ventades sonores que li deixaven la remor dins dels sentits i li cloïen les parpelles perquè no es distragués de les seves confidències sonores. Dalt del cimal daurat pel sol, s'hi havia posat una ombra voladora, de núvol caminant. Diria's la imatge del rector que abans era resplendent de front i s'havia enfosquit de tristesa.
