I mossèn Climent, mentrestant, guaitava des d'aquell finestral...


Obra:Montnegre (p. 166-167)
Municipi:Sant Celoni

testing image

I mossèn Climent, mentrestant, guaitava des d'aquell finestral i li semblava que les muntanyes fosques estaven sembrades de supersticions, que cada arbre era una taca i tot el bosc una penombra de l'infern, i que els seus feligresos estaven damnats. I ell no es veia amb coratge d'escometre aquells errors. No sabia renyar. Ell es veia amb delit de fer una prèdica davant de milers de persones i fuetejar de la trona estant totes les sutzures de la humanitat; ell es veia amb força d'organitzar tota una lluita contra els pecadors anònimament. Era un bon director d'orquestra i un mal solista. A soles, a prop de l'estúpid, tenint de reptar barroerament perquè l'entenguessin, no podia. El seu amor a Déu, la seva fe ardent i la devoció a la bellesa, l'havien enlairat tant, que no veia la gent petita, amb la misèria agafada al cor i la ignorància al pensament. Per això comprenia que dins del silenci d'un convent llunyà, entre la natura, alliberat dels problemes econòmics de la vida pagesa que no entenia, podria desplegar més les ales, i, per altra part, els feligresos de Montnegre, amb un rector d'esperit més apte a les petites coses, hi guanyarien. I aquest pensament li feia passar hores desficioses, que esdevingueren més torturadores, amb les explicacions que la seva mare li havia fet de la vida dels seus germans. Mossèn Climent caminava ajupit. Es veia que el seu cor li pesava. Adolorit, va contemplar els arbres seculars, la natura ubèrrima, les muntanyes incommovibles, els abismes inexorables, tota aquella contrada grandiloqüent que tant havia enlairat la seva ànima. Sentia passar els núvols, les fulles, les idees, les ventades, aquelles ventades sonores que li deixaven la remor dins dels sentits i li cloïen les parpelles perquè no es distragués de les seves confidències sonores. Dalt del cimal daurat pel sol, s'hi havia posat una ombra voladora, de núvol caminant. Diria's la imatge del rector que abans era resplendent de front i s'havia enfosquit de tristesa.