L'Esteve ha passat els últims dos anys...


Obra:Maleït Montjuïc (p. 27-28)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'Esteve ha passat els últims dos anys, tres mesos, onze hores i disset minuts fent elucubracions sobre què seria el primer que faria en sortir. Finalment ha deixat discórrer pel seu interior el flux dramàtic que li ve de part de germana i, tot girant-se cap a uns portons que es tancaven amb lentitud, silenci i il·luminació cinematogràfica, ha exclamat: «Fins aviat.»

Després l'ha envaït una mena de desassossec, de sentiment d'indefensió, fins i tot de por. Té ganes de córrer, però no sap cap a on. Té ganes d'amagar-se, però no sap de què. Té ganes de plorar, però si una cosa ha après al llarg d'aquests dos anys, tres mesos, onze hores i disset minuts, és a no plorar sota cap circumstància.

No té ni un duro a la butxaca. De fet no té ni un duro a la bossa que du penjada a la cintura. Les butxaques del xandall que du posat fa bastant que van quedar desfondades. Els últims diners que tenia els ha hagut de pagar. Deutes contrets amb gent de bona memòria. Tant és, ell ara pot tornar a casa. Un plat a taula sí que li posaran. Poca cosa més. Ningú l'ha vingut a rebre. Xungo. No el perdonen. Això deu ser el que l'ha deixat més fotut així que ha sortit de la Model.

La Model, que va ser inaugurada el 1904, està construïda en forma radial en una superfície de 28.000 metres quadrats i dividida en set galeries. La primera, que acull uns 200 presos, és la dels adaptats socialment, els de coll blanc, els engarjolats per delictes econòmics. La segona, amb menys de 100 presos, és per als inadaptats, els perillosos, els que han de ser vigilats de prop. La tercera, on malviuen 500 o 600 presos, és la dels delinqüents comuns, els reincidents, els fills de barris marginals. La quarta, tan massificada com la tercera o més, és la dels que ingressen a la presó per primera vegada, sobretot estrangers. La cinquena, amb poc més de 50 presos, és la dels durs, la dels realment perillosos, la dels aïllats. A la sisena hi van a parar els que, tot i ser reincidents, es comporten de manera més pacífica i tenen una millor predisposició a rehabilitar-se un cop hagin complert la condemna. Per últim, la setena és per als presos que, segons les ordenances, no poden compartir cel·la: transvestits, homosexuals, majors de 65 anys i persones que han patit algun problema psiquiàtric.

El Terra Alta, el bar que hi ha davant de la presó, atreu l'Esteve, però no creu que li fiïn una copa. El millor que pot fer és caminar. Es despenja la bossa d'esports de l'espatlla i l'agafa per les nanses. La roba bruta pesa. El petit feix pel camí creix. Sort que camina pel carrer Entença en sentit descendent. Durant el temps que ha estat pres creia que quan sortís voldria allunyar-se molt de pressa de la presó. Amb els companys, feien bromes dient que no tornarien a passar per allà ni en taxi; que pagarien a gust vint duros més perquè fes una marrada. En canvi, la bossa li pesa inexplicablement, la sola de les vambes sembla estar recoberta de xiclet mastegat i les imatges de l'interior de la presó el bombardegen sense cap misericòrdia. Hi continua dins.

Ara entén perquè ha dit aquella frase així que ha trepitjat el carrer. Ha sortit al carrer, però no ha sortit a la llibertat. Continua pres. Li costa començar a decidir per ell mateix. On anar. Què fer. Per on començar. La inèrcia vital que l'ha empès aquests vint-i-set mesos l'ha abandonat, de cop. Ha de seguir amb el sentits desperts, però modificant la finalitat. S'ha de guanyar el respecte dels qui l'envolten, altra vegada. Ha de tornar a començar, partint de zero. Quina mandra.