Cel blau, olor de bosc, cantúria rabiosa de cigales

Obra:Montnegre (p. 115)

En el mas de can Preses, prop de Sant Martí del Montnegre, propietat de Concepció Costa, viuda de Balaguer i Paulina Costa de Sagnier, hi va passar algunes temporades Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856-Barcelona, 1937). Era un mas, tal com el descriu l'autor dels més importants del Montnegre amb grans panoràmiques tant cap al pla de la Selva com i el Gironès. D'aquestes experiències en sorgí una breu i poc coneguda publicació, Records del Montnegre (1897), que recull textos poètics d'ell, dels quals en reproduïm un fragment, i Lluís Carles Viada i Lluch, cosí seu. És possible que quan Josep Roig i Raventós escriu la nota que encapçalava la novel·la Montnegre el 1925 la datés a "La Casa de la Creu" referint-se a la parròquia de Sant Martí del Montnegre per la relació d'amistat i coneixença que mantingué amb el rector Joan Fortuny qui li envià un memoràndum manuscrit sobre el Montnegre el 1924. Montnegre és una novel·la que narra la trajectòria de Climent, un jove barceloní de família modèlica i exemplar que opta per la carrera eclesiàstica. Una de les seves primeres destinacions és al bell mig del Montnegre, on, una mica com li havia passat a mossèn Llàtzer, d'Els sots feréstecs, hi arriba amb l'ànim de modificar positivament tots els costums negatius d'aquelles gents. A la llarga, serà ell qui es veurà trasbalsat pel pes de les tradicions i les inèrcies d'un territori on prevalen les lleis primitives dels ancestres. Per arribar a Sant Martí de Montnegre tenim dues opcions. Si venim del sud, abans d'entrar a Sant Celoni, trancarem per la carretera d'Olzinelles. Farem uns quatre quilòmetres de pista enquitranada, un cop passada l'església de Sant Miquel, trobarem un trencall a mà esquerra amb un rètol que diu sant Martí de Montnegre i Vallgorguina. Farem uns quilòmetres pel mig de boscos exuberants d vegetació, pujant per l'obaga. Quan trobarem una bifurcació, prendrem el vial de l'esquerra que ens portarà fins a Sant Martí. La pista és llarga, d'uns 12 quilòmetres. L'altra opció és pujar per la pista que neix passat sant Celoni, on hi a la caserna dels bombers. Un rètol indica per anar a les urbanitzacions de can Coll i can Batlle i als boscos del Montnegre. Aquesta pista és més ampla i més curta (nou quilòmetres) ara bé té una vegetació menys rica que la d'Olzinelles perquè en bona part va per la soleia. Tanmateix, la millor proposta és pujar per una i baixar per l'altra, així es té una visió panoràmica i força completa del massís pel seu vessant vallesà.

Cel blau, olor de bosc, cantúria rabiosa de cigales; terra que bull i sol que crema. La lluna es veu alta i petita, després d'haver passat tota la nit pacient, filant una claror tranquil·la que queia damunt el bosc atapeït de tomanyins i olivarda, malvins i roldó, estepa i fonolls, aritjols i brucs, romaní i esparreguera, argelaga i mata, tell i arboç, brossa i mata de lladern, gatosa i lliri, ginebró i pita, ginesta i marfull, garrigues i cruixidor, i aquella canal de roures, i aquell pinar fornit, i aquella obaga fresca, i la ribera sonora, i el gorg sempre cantaire, i les eures púdiques que vesteixen les soques atiades per la idea sana de l'honestedat de la boscúria.

Mossèn Climent tornava al seu Montnegre, las i macilent. La ciutat l'havia estamordit; amb tantes emocions com havien sotraguejat el seu cor, fet a la calma inefable de la seva parròquia. Les angúnies havien penetrat al seu dedins i passà aquells moments anguniosos que fan sentir que la vida fa pujada. Tornant a Montnegre, el capellà fruïa altra volta la pau més dolça que Déu ha sembrat a la terra. Passava pel camí que giragonseja, ara per tros solellós, ara baganyós, mirant les capçanes dels pins i tirant la brida a cada xancra que la mula mirava recelosa perquè les veia diferents. Eren refetes, perquè s'esborraven. I a cada pagesia s'aturava a preguntar com estaven, i el porquer que l'acompanyava mirava engelosit els que li parlaven.