Cel blau, olor de bosc, cantúria rabiosa de cigales...


Obra:Montnegre (p. 115)
Municipi:Sant Celoni

testing image

Cel blau, olor de bosc, cantúria rabiosa de cigales; terra que bull i sol que crema. La lluna es veu alta i petita, després d'haver passat tota la nit pacient, filant una claror tranquil·la que queia damunt el bosc atapeït de tomanyins i olivarda, malvins i roldó, estepa i fonolls, aritjols i brucs, romaní i esparreguera, argelaga i mata, tell i arboç, brossa i mata de lladern, gatosa i lliri, ginebró i pita, ginesta i marfull, garrigues i cruixidor, i aquella canal de roures, i aquell pinar fornit, i aquella obaga fresca, i la ribera sonora, i el gorg sempre cantaire, i les eures púdiques que vesteixen les soques atiades per la idea sana de l'honestedat de la boscúria.

Mossèn Climent tornava al seu Montnegre, las i macilent. La ciutat l'havia estamordit; amb tantes emocions com havien sotraguejat el seu cor, fet a la calma inefable de la seva parròquia. Les angúnies havien penetrat al seu dedins i passà aquells moments anguniosos que fan sentir que la vida fa pujada. Tornant a Montnegre, el capellà fruïa altra volta la pau més dolça que Déu ha sembrat a la terra. Passava pel camí que giragonseja, ara per tros solellós, ara baganyós, mirant les capçanes dels pins i tirant la brida a cada xancra que la mula mirava recelosa perquè les veia diferents. Eren refetes, perquè s'esborraven. I a cada pagesia s'aturava a preguntar com estaven, i el porquer que l'acompanyava mirava engelosit els que li parlaven.