Quan va arribar a Montnegre, estava retut...
En el mas de can Preses, prop de Sant Martí del Montnegre, propietat de Concepció Costa, viuda de Balaguer i Paulina Costa de Sagnier, hi va passar algunes temporades Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856 — Barcelona, 1937).
Era un mas, tal com el descriu l'autor dels més importants del Montnegre amb grans panoràmiques tant cap al pla de la Selva com el Gironès. D'aquestes experiències en sorgí una breu i poc coneguda publicació, Records del Montnegre (1897), que recull textos poètics d'ell, dels quals en reproduïm un fragment, i Lluís Carles Viada i Lluch, cosí seu.
És possible que quan Josep Roig i Raventós escriu la nota que encapçalava la novel·la Montnegre el 1925 la datés a "La Casa de la Creu" referint-se a la parròquia de Sant Martí del Montnegre per la relació d'amistat i coneixença que mantingué amb el rector Joan Fortuny qui li envià un memoràndum manuscrit sobre el Montnegre el 1924.
Montnegre és una novel·la que narra la trajectòria de Climent, un jove barceloní de família modèlica i exemplar que opta per la carrera eclesiàstica. Una de les seves primeres destinacions és al bell mig del Montnegre, on, una mica com li havia passat a mossèn Llàtzer, d'Els sots feréstecs, hi arriba amb l'ànim de modificar positivament tots els costums negatius d'aquelles gents. A la llarga, serà ell qui es veurà trasbalsat pel pes de les tradicions i les inèrcies d'un territori on prevalen les lleis primitives dels ancestres.
Per arribar a Sant Martí de Montnegre tenim dues opcions. Si venim del sud, abans d'entrar a Sant Celoni, trencarem per la carretera d'Olzinelles. Farem uns quatre quilòmetres de pista enquitranada, un cop passada l'església de Sant Miquel, trobarem un trencall a mà esquerra amb un rètol que diu sant Martí de Montnegre i Vallgorguina. Farem uns quilòmetres pel mig de boscos exuberants de vegetació, pujant per l'obaga. Quan trobarem una bifurcació, prendrem el vial de l'esquerra que ens portarà fins a Sant Martí. La pista és llarga, d'uns 12 quilòmetres.
L'altra opció és pujar per la pista que neix passat Sant Celoni, on hi a la caserna dels bombers. Un rètol indica per anar a les urbanitzacions de can Coll i can Batlle i als boscos del Montnegre. Aquesta pista és més ampla i més curta (nou quilòmetres) ara bé té una vegetació menys rica que la d'Olzinelles perquè en bona part va per la solella. Tanmateix, la millor proposta és pujar per una i baixar per l'altra, així es té una visió panoràmica i força completa del massís pel seu vessant vallesà.
Quan va arribar a Montnegre, estava retut, i després de mirar, amb un brandó a la mà, la seva església, es ficà al llit alterós i gran com un panteó, i s'adormí com un infant. De bon matí, la claror que entrava per les crètues de la finestra de la seva estança va allunyar-li la son, i el cant dels ocells el féu somriure, i després de senyar-se, obrí el finestral i restà meravellat del grandiós panorama: tot un món de pobles en la llunyania; un riu d'argent; una ciutat vetusta entre calima; una llenca de mar adormit; uns tossals nevats que besaven un núvol immens de color de neu que era una mena d'himne de claredat que pujava lentament per les blavors infinites, canviant de forma, de mica en mica, com si tingués por de caure del cim que l'aguantava. Mossèn Climent s'extasià, i amb veu apagada i ulls somniosos va dir: —Senyor! jo no mereixo tanta bellesa! Natura... oració de color, pregària de forma, meditació de perfums, salms de boscúria! Miracles de bellesa que els homes no capim!
