O sigui que li vaig dir...


Obra:Jo confesso (p. 303)
Municipi:Tona
Comarca:Osona

testing image

O sigui que li vaig dir a la mare que la tia Leo m'hi havia convidat i jo no podia refusar la invitació. La mare no em va dir ni que sí ni que no. Estàvem molt distanciats i ens parlàvem poc. Jo em passava el dia estudiant i llegint, i ella a la botiga. I quan era a casa, la seva mirada encara m'acusava d'haver llençat capriciosament una brillant carrera de violinista.

-M'has sentit, mare?

Es veu que, com sempre, a la botiga, hi havia problemes que no em volia explicar. I per tant, sense mirar-me, només va dir porta'ls algun detall.

-Com ara què?

-No ho sé. Un detall, tu mateix.

I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me'n vaig anar al poble a buscar un detall a can Berdagué. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m'estigués esperant. Vaja, que m'estava esperant. Primer no la vaig reconèixer; però després, alça!, jo la conec, qui és, qui és, qui és. Coneixia aquell somriure.

-Ciao -em va dir.

Llavors sí que la vaig reconèixer. Ja no era un àngel, però tenia el mateix somriure angelical. Ara era una dona madura, guapa perquè sí. Em va fer un senyal perquè m'assegués al seu costat i jo la vaig obeir.

-El meu català encara és molt lacunoso.

Li vaig dir que podíem parlar en italià. Llavors em va preguntar caro Adrià, sai chi sono, vero?

No vaig anar a comprar cap detall per a la tia Leo a can Berdagué. La primera hora la van passar ella prenent l'orxata i l'Adrià empassant-se la saliva. Ella no va parar de parlar i d'explicar-me tot el que l'Adrià no sabia o feia veure que no sabia perquè encara que ja hagués fet vint anys, a casa les coses no es parlen mai. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans.

La vaig mirar una mica atordit. Era el primer cop que algú ho posava en paraules. Ella va endevinar el meu desconcert.

-É vero -va insistir