Li va costar Déu i ajuda...


Obra:Jo confesso (p. 584-586)
Indret:Can Casic
Municipi:Tona
Comarca:Osona

testing image

Li va costar Déu i ajuda, però quan la Sara va enllestir la feina més urgent, van acabar anant a Tona en un sis-cents de tercera mà que l'Adrià s'havia comprat  quan per fi havia pogut aprovar les pràctiques després de suspendre l'ela sis vegades seguides. A la Garriga van haver de canviar una roda: a Aiguafreda la Sara el va fer aturar davant d'una floristeria, hi va entrar i en va sortir amb un pom petit i preciós i el deixà al seient del darrere sense afegir cap comentari. I a la pujada de Sant Antoni, a Centelles, se'ls va posar a bullir l'aigua del radiador; però a part d'això, tot bé.

–És el poble més bonic del món –va dir-li, il·lusionat, l'Adrià, quan el sis-cents arribava a les Quatre Carreteres.

–El poble més bonic del món és bastant lletget –va respondre la Sara quan es van aturar al carrer de Sant Andreu i l'Adrià va posar, amb massa energia, el fre de mà.

–L'has de mirar amb els meus ulls. Et in Arcadia ego.

Van baixar del cotxe i ell li va dir mira el castell, estimada. Cap aquí, cap amunt. És preciós, oi? –Home... no sé què dir-te...

Ell va notar que estava nerviosa, però no sabia què fer per...

–L'has de mirar amb els meus ulls. Veus on hi ha aquesta casa tan lletja i aquella dels geranis? –Sí...

–Aquí hi havia can Casic.

I ho va dir com si ho estigués veient; com si tingués  a tocar de les mans en Josep amb la burilla als llavis, geperut, esmolant ganivets a l'era, a la vora del paller mossegat com el cor d'una poma.

–Veus?–va dir l'Adrià. I va assenyalar cap a la quadra de la mula que sempre es deia Estrella i portava sabatetes de taló que repicaven contra la pedra plena de fems quan es movia per treure's mosques de sobre, i fins i tot va sentir com la Viola bordava enfurida, tibant la cadena perquè el silenciós gat blanc sense nom li passava massa a la vora presumint amb fatxenderia de la seva llibertat.

–Casumdéu, canalla, aneu a jugar a una altra banda, casumdeuna.

I tots vinga córrer a amagar-se rere la roca blanca, i la vida era una aventura excitant, diferent de la digitació dels arpegis en mi bemoll major; amb pudor de fems i la fressa dels esclops de la Maria de can Casic quan entrava al femer, i la colla emmorenida dels segadors a finals de juliol amb la falç i el volant al puny. I la gossa de can Casic també sempre es deia Viola i envejava la mainada perquè no estava lligada amb una corda que amidava quatre canes justes.

–Casumdeuna és un eufemisme de casumdéu, que és un eufemisme de me cago en Déu.

–Eh, mireu l'Adrià. Diu me cago en Déu!

–Sí, però mai no se l'entén –va remugar en Xevi mentre baixaven pel tobogan del marge fins al carrer ple de roderes de carro i cagarades del Bastús, el matxo de l'escombriaire.

–Dius coses que no s'entenen –va retreure-li en Xevi un cop a baix.

–Perdó. És que penso en veu alta.

–No, si a mi...

I no s'espolsaven els pantalons empolsegats perquè els dies de Tona tot estava permès, lluny dels pares, i no passava res si et pelaves els genolls.

–Can Casic, Sara... –va resumir, de peu dret, al mateix carrer on abans es pixava el Bastús i que ara estava asfaltat; i no se li va acudir pensar que el Bastús  ja no era un matxo sinó una Iveco dièsel amb bolquet que és una preciositat que no mastega ni un bri de palla, tot net i gens de pudor de fems. I llavors, amb les flors a les mans, et vas posar de puntetes i em vas fer un petó inesperat, i jo vaig pensar et in Arcadia ego, et in Arcadia ego, et in Arcadia ego, devotament, com si fos una lletania. I no tinguis més pors,  Sara, que aquí estàs salvada, al meu costat. Tu vés dibuixant que, mentrestant, jo t'aniré estimant i tots dos junts  aprendrem a construir la nostra Arcàdia. Abans de picar a la porta de can Ges em vas passar el pom de flors.