La Daniela i jo havíem enfilat...


Obra:Jo confesso (p. 317-318)
Municipi:Tona
Comarca:Osona

testing image

La Daniela i jo havíem enfilat pel camí del Barri fins a dalt del castell, com quan hi pujàvem amb gent gran que no volia trescar pel camí més costerut del davant.

-Quina vista més immensa -va fer ella.

Davant l'ermita del castell, contemplaven la Plana, i l'Adrià va pensar en la seva Arcàdia, però només de manera fugaç:

-Com és que saps tantes coses del meu pare?

-Perquè és el meu pare. Com es diu aquesta muntanya del fons?

-El Montseny.

-Eh que tot sembla un presepe?

Què en saps tu, dels meus pessebres que mai no hem fet, a casa, vaig pensar jo. Però la Daniela tenia raó, Tona semblava un pessebre més que mai i l'Adrià no es va poder estar d'assenyalar cap avall:

-Can Ges.

-Sí. I can Casic.

Van caminar fins a la Torre dels Moros. A dins, cagarades i pixums. A fora, el vent i el paisatge. L'Adrià va seure a la vora de l'estimball per no perdre's el seu paisatge. Fins llavors no se'm va acudir la pregunta correcta:

-Per què m'expliques tot això?

Ella va seure al seu costat i sense mirar-lo va dir que eren germans, que calia que s'entenguessin, que ella era la propietària de can Casic.

-Ja ho sé. M'ho va dir la mare.

-Penso enderrocar la casa, la brutícia, la bassa, els fems i la pudor de palla podrida. I aixecar-hi cases noves.

-Pobra de tu.

-T'hi acostumaràs.

-La Viola es va morir de pena.

-Qui és, Viola?

-La gossa de can Casic. Beix fosc amb el morro negre i les orelles caigudes.

Segur que la Daniela no el va entendre, però no va dir res. L'Adrià la va mirar uns segons en silenci.

-Per què m'ho expliques tot?

-Has de saber qui era el nostre pare.

-Tu l'odies. A

-El nostre pare és mort, Adrià.

-Però l'odies. Per què has vingut a Tona?

-Per parlar amb tu lluny de la teva mare. Per parlar-te de la botiga. Quan sigui teva m'agradaria participar-hi com a sòcia.

-Però a mi què m'expliques? Negocia-ho amb la mare...

-Amb ta mare no s'hi pot parlar. Ho saps prou bé.

El sol feia estona que s'havia amagat per Collsuspina i vaig sentir una buidor immensa dintre meu. La llum anava minvant i em va semblar que començava a sentir els grills. La lluna pàl·lida es deixondia, matinera, pel Collsacabra. Quan la botiga sigui meva, ha dit?

-Per llei de vida, acabarà essent teva. Tard o d'hora.

-Vés a cagar.

Això últim ho havia dit en català. Pel lleu somriure d'ella va comprendre que l'havia entès perfectament tot i que no es va immutar.