La Universitat convulsionada d'aquells anys...


Obra:De tots colors. Memòries (p. 147-150)
Indret:Mas Cerdà
Municipi:Centelles
Comarca:Osona

testing image

La Universitat convulsionada d'aquells anys em feia cremar molta adrenalina, però no la suficient. La meva curiositat, que sovint ha estat tan perjudicial com els meus puros, aquest cop em va dur fins a un home sorprenent: Ildefons Cerdà. El meu interés per Ildefons Cerdà va sorgir fullejant el primer volum de la seva Teoria de la Urbanització, en una raríssima introducció que és un pròleg i podria ser un epíleg. Vaig adonar-me que aquest home era un home estrany, però era vist per tothom i presentat allà, en aquella introducció, com un anticatalà, un militar, que havia aconseguit amb la seva influència i les seves juguesques que el Govern de Madrid ens imposés el seu pla. A mi, aquesta mania que li tenien al Cerdà em tenia la mosca darrere l'orella, perquè em semblava que obeïa, sobretot, a aquest esport nacional consistent a carregar-nos qualsevol persona d'èxit. Vaig pensar que valia la pena investigar-ho i m'hi vaig posar el 1966.

Vaig tenir un strike, perquè a mitjans dels anys seixanta, Mariantònia, la manada i jo ens traslladàvem els estius a Sant Martí de Centelles. La Mariantònia moltes tardes agafava la canalla i em deia: «Nos vamos a merendar a la fuente del mas Cerdà.» Finalment, vaig caure que elmas Cerdà havia de tenir alguna cosa a veure amb Ildefons Cerdà, i em vaig posar en contacte amb Albert Mas Vilalta, que era el mestre de Centelles i que s'havia passat la vida recordant a tothom que Cerdà era fill del poble, que no era un forani. El primer document que em va arribar a mi és el pamflet d'anunci de la Festa Major de Sant Martí de Centelles del 1966. A l'interior, barrejat amb la programació dels actes festius anuals, hi havia un escrit d'Albert Mas Vilalta: «Un centellense poco conocido. Ildefonso Cerdà i Sunyer nació en el Mas Cerdà...» Em vaig presentar a casa del mestre perquè m'ampliés personalment l'article i em va explicar que el mas Cerdà actualment era propietat d'una família anomenada Penedès, molt coneguts com a venedors de pneumàtics de segona mà a Vic. Quan les filles de Cerdà es van arruïnar es va vendre el mas. Vaig insistir a visitar-lo i vaig constatar que les modificacions del mas original l'havien destrossat. Els nous amos, els Ducs de Solferino s'havien venut fins i tot les forges de les finestres.

Quan vaig arribar allà, em vaig trobar voltat de misteris i amb ganes d'esbrinar-los.

La primera cosa que em va posar en guàrdia, va ser que a Barcelona únicament existien quatre exemplars de la Teoria General de la Urbanització: l'un a la Biblioteca Arús, maçona, al passeig de Sant Joan, l'altre a la Biblioteca de Catalunya, un tercer a la de l'Ateneu i l'últim a la de Ramon Trias Fargas. Em va sorprendre que en Ramon en tingués còpia i em va explicar que ells eren família dels Rovira i Trias, que és l'arquitecte que va perdre el projecte davant de Cerdà, quan el 1859 s'havia de definir com seria Barcelona un cop trencades les muralles. Barcelona va deixar de ser plaça militar, i per decisió del general O'Donnell va establir que les muralles s'havien d'eliminar. Cerdà, que era com una formigueta, havia anat dibuixant, per devoció, i gràcies a la mort dels seus dos germans que li havien permès heretar i no treballar per guanyar-se la vida. Val la pena recordar que Cerdà era el tercer d'una camada d'una dotzena. El germà gran, Josep havia estat captat pel filòsof de Vic, Jaume Balmes, que l'havia convençut que fes soci del negoci familiar de capells de pell de conill al seu germà Miquel Balmes. La cosa no va arribar a bon port, els dos primers hereus, Josep i Ramon, van morir, de manera que Ildefons, que havia estudiat a Llotja, va esdevenir l'hereu. Quan va sortir de l'Escola de Camins, Canals i Ports, a Madrid, va demanar excedència. Aquesta era una carrera elitista, que en aquella època suposava sortir-ne automàticament funcionari de l'Estat. Cerdà va seguir totes les passes reglamentàries de l'època, fins i tot la de casar-se amb una dona, Clotilde Bosch, que, avorrida de veure'l dibuixar, li feia el salt. Amb Cerdà em va quedar una cosa clara: o construeixes el plànol de Barcelona, o satisfàs la dona. Totes dues coses resulten incompatibles, i Cerdà es va estimar més donar-ho tot per la ciutat. Les conseqüències en van ser una filla il·legítima. Però amb Clotilde va tenir tres filles pròpies.

A Ildefons Cerdà ningú no li havia encarregat que dibuixés la ciutat. És un encàrrec que es va fer ell mateix. A l'Ajuntament de Barcelona estaven empipats, perquè veien que un enginyer de camins, connectat a Madrid, els podria prendre un projecte que ells, segurament, amb la seva migrada visió, volien assignar a un altre. Van obrir un concurs perquè es presentessin diversos projectes. El premi era donar el nom d'un dels nous carrers al guanyador i la Medalla d'Or de la ciutat. Una altra de les bases del premi era que l'amplada dels carrers fos de dotze metres.

Cerdà, anteriorment, havia fet una cosa sorprenent: tot l'estudi de la salubritat de la ciutat, amb les condicions obreres de l'època. En el segon volum, s'inclou la «Monografia estadística de la Ciutat de Barcelona» de l'any 1856. Una altra de les coses que havia fet Cerdà, i aquesta molt important, va ser l'estudi topogràfic de la ciutat, gràcies als fons privats de la seva família. Fins que Cerdà ho va fer, ningú no s'havia preocupat d'estudiar el subsòl de la ciutat, de manera que quan l'Ajuntament de Barcelona va establir el concurs, es va trobar que els concursants, Rovira Trias, Molina, etc. van necessitar el pla topogràfic de Cerdà per poder fer el seu projecte, perquè només ell sabia quins eren els suburbis que travessaven la ciutat. Era apassionant.

Una vegada dalt del Tibidabo, quan jo ja estava embogit per Cerdà, la Mariantònia i jo vam contemplar Barcelona i ens vam adonar que era des d'aquell punt que Ildefons Cerdà havia contemplat l'espai buit que ell tenia l'ambició d'omplir: Diagonal, Eixample, Corts Catalanes... La utopia d'aquell home em va fascinar, i encara més quan vaig conèixer Pepita Richardson Cerdà, una besnéta d'Ildefons que es va presentar al mas Cerdà a veure si li deixaven arreplegar una mica de terra per omplir un test i endur-se'l a Londres per fer-hi créixer una planta al seu jardí. A canvi, ella va lliurar a la família Penedès el mapa genealògic de la família. Ells me'l van deixar i gràcies a aquell arbre vaig poder esbrinar quina era la   vinculació de Pepita a la família. Ildefons Cerdà Sunyer i Clotilde Bosch i Carbonell van tenir tres filles: Pepita, Sol i Rosita, i Clotilde, adulterina. Vaig escriure una carta a Anglaterra a la Pepita: «Expliqui-m'ho.» Resulta que Clotilde Bosch, durant l'Exposició de París, va tenir un afer i d'aquell afer en va néixer la petita Clotilde, que no era filla de Cerdà. Un escàndol en una època que Barcelona tenia únicament 140.000 habitants i els Cerdà estaven en boca de tothom.