Dins la casa del Terenci a Ventalló...


Obra:Material d'enderroc (p. 122-123)
Municipi:Ventalló
Comarca:Alt Empordà

testing image

Dins la casa del Terenci a Ventalló sempre m'hi vaig sentir bé. Còmode, feliç. Des de la primera vegada. Fins i tot quan la va anar engrandint, magnificant... i en part potser espatllant-la. Hi era feliç quan s'omplia de gent i hi era feliç quan hi anava completament sol.

L'hivern del 1976, poc després de l'abrandat festival al teatre Grec, la colla que s'acabava de formar ja era prou sòlida i havia plorat prou els problemes dels actors i dels autors com per haver reaccionat de manera lògica i haver pres la decisió que el Terenci i jo, formant equip, escriuríem una obra que pogués arribar al públic popular; també intentaríem col·locar-la, si podia ser, al teatre Romea, perquè la protagonitzessin Rosa Maria Sardà, Àngels Moll i Enric Majó. És per això que, unes quantes vegades, a fi de treballar amb tranquil·litat, el Terenci i jo vam pujar a Ventalló i vam anar buscant i trobant l'esquema que havia de conformar la peça. Ens enteníem de meravella. La llar de foc encesa i nosaltres, paper i bolígraf a les mans, intercanviàvem i políem idees, mentre la nit avançava, ametlles, panses, avellanes i una presa de xocolata a l'abast de la mà. Res d'especial, però recordo aquells dies, o més aviat aquelles nits, com alguns dels moments més plàcids que he viscut a la vida. (Força de les idees més engrescadores que conté la senzilla i irregular peça van venir d'ell, del Terenci.) Va ser quan em vaig enamorar de la casa. Ell ja n'estava. En va estar sempre, fins que la malaltia ja no li va permetre pujar escales i per tant no va tenir sentit que s'hi traslladés més, quan va decidir que ja no tenia interès a pujar-hi (però la realitat era que ja no «podia» anar-hi) i la Inés, la seva secretària, la seva infermera, la seva mare i la seva més fidel i pacient amiga, la va posar a la venda.

L'obra que vam començar a treballar plegats, i que es diria Quan la ràdio parlava de Franco o Vides de plexiglàs, va quedar, de sobte, encallada. Havíem planejat tota la primera part i teníem ben avançada la segona. Ens calia posar-nos a escriure els diàlegs. Ens vam trobar un parell de vegades a casa meva... i això dels diàlegs semblava que aniria més lent. Lent? De sobte, a la tercera cita (o era la segona?) el Terenci tardava a comparèixer-hi, i jo el trucava i no el trobava enlloc. De sobte, va sonar el telèfon i era ell des de la casa de l'actriu Núria Espert, al camp. «Papitu, la Núria em necessita; no puc estar per la nostra obra. Em necessita, saps?» La mare que el va parir! Qui el necessitava era ell a ella, i com a pura excusa per deixar-me penjat. Era així. La seva manera de treballar no tenia res a veure amb la meva. Li feia mandra continuar, i ho va deixar córrer.