I a més, hi havia la casa de Ventalló.


Obra:Material d'enderroc (p. 108-109)
Municipi:Ventalló
Comarca:Alt Empordà

testing image

I a més, hi havia la casa de Ventalló. Quan la Sunsi i jo vam entrar en aquest cercle —ja he dit que vam ser els darrers a integrar-nos-hi— devia fer poc més d'un any que l'havien comprada. Per què a Ventalló? A causa d'un petit i larvat drama que no se m'hauria acudit sospitar. El Terenci no es trobava a gust amb la gent de la gauche divine. En formava part a ple dret, i els diaris, les revistes i les fotografies de la Colita (memòria gràfica d'aquella època i d'aquells ambients), bé prou que ho pregonaven. Però no, no s'hi trobava a gust. No n'era el centre d'atenció, d'una banda. I pitjor que això, trobava que no respectaven prou la seva producció d'escriptor autodidacte. D'altra banda l'Enric va entrar de sobte a la seva vida, i l'Enric tampoc no es va sentir a gust entre una gent sofisticada que, pel que sembla, no va celebrar la seva aparició. Infinitament menys que la del Terenci. En absolut, segons sembla.

El centre estival d'operacions de la gauche era Cadaqués. L'Enric va dir que no volia pujar més, a Cadaqués. El Terenci hi va estar d'acord. Però no tenien ganes de renunciar a la Costa Brava. I va ser quan van trobar Ventalló, un petit poble on aleshores no hi havia a penes estiuejants, i s'hi van quedar. Primer en una casa llogada, i aviat en la que van comprar. Ventalló, ho torno a recordar, queda a molt pocs quilòmetres d'Empúries, de les ruïnes d'una Empúries grecoromana. Això el motivava. Quan al final d'uns quants dels seus llibres deia que havien estat escrits a Empúries, volia dir, en realitat, no ve d'un pam, que havien estat escrits a Ventalló.

El Terenci i l'Enric van formar, sense proposar-s'ho, la seva pròpia cort. Eren uns amfitrions acollidors i encantadors. A la casa ens hi amuntegàvem com podíem. Les vuit persones que he citat, però també moltes més. El periodista de grans reportatges, entre l'escàndol i l'aventura, Àngel Montoto, i el periodista d'anàlisi polític, d'esquerra radical, Antonio Àlvarez Solís. Però també, per exemple, l'elegant i impertorbable Concha Serra. I la desenfadada fotògrafa Colita. I actors i actrius... I realitzadors de televisió... I, posats a dir, cantants d'òpera. Bé, tota aquesta gent es reunia, cada cop érem més multitud, al restaurant Peralladeta, que tancava les portes amb nosaltres dintre i no ens feia fora fins que l'ànima no ens deia prou. Però després, d'una manera o altra, ens retrobàvem a Ventalló. De vegades uns quants i de vegades una senyora colla. Fins que l'Enric va dir que no podia ser, que no hi cabíem i que allò era un desori, que després de cada invasió la casa quedava feta un fàstic. Així que, pràcticament, va limitar de nou el nombre de convidats. Quan l'Àngels i el Sergi, la Rosa i el Josep M., també es van comprar casa al poble, va tornar a haver-hi més espai, és clar. Però d'una manera o altra, els vuit del nucli inicial hi vam pujar sempre. Estiu i hivern. Sempre hi érem junts. A l'enyorat i econòmic restaurant Meneses, o a la casa de Terenci o, després, també, a les cases dels altres.