Aleshores la casa era relativament petita...


Obra:Material d'enderroc (p. 85-86)
Municipi:Ventalló
Comarca:Alt Empordà

testing image

Aleshores la casa era relativament petita i originàriament ben proporcionada. A dins, a la part del darrere, l'amo d'abans havia tingut la bona pensada d'obrir-hi un minúscul pati interior i, així, afegir-li llum. Molt més tard els nous amos, els meus amics, hi van fer obres i hi van aixecar un altre pis, gairebé tot ell enretirat cap a dintre, de manera que el perfil exterior no va variar gaire. I més endavant, Terenci Moix, ja sol, va comprar també una part de l'habitatge veí i, entre d'altres ampliacions, va inventar un petit, potser insòlit però agradable, jardí elevat, on es distingien, sobretot, una olivera, un bassiol amb peixos vermells i un bust que, se suposa, representava Antínous. Però al meu parer la casa mai no va ser tan confortable com els primers anys, quan a l'hivern, per escalfar-la, només hi havia dues o tres estufes elèctriques i, sobretot, una senzilla i gratificant llar de foc que sempre costava una mica de posar en marxa; fins que no ho havia fet, no ens trèiem els abrics.

Així doncs, vaig quedar aturat un altre cop davant la casa i vaig constatar que continuava una mica abandonada. Les persones que feia tres anys l'havien comprat no hi havien vingut sovint; pràcticament no hi havien vingut mai, fins aleshores. En realitat, ho agraïa. Encastades al costat de la porta, a la part superior, a la dreta, hi havia dues petites rajoles diferents entre elles, de ceràmica, on s'indicava el número del carrer. Dues en lloc d'una. No me n'agradava cap, però al Terenci sí, és clar; i no va voler renunciar a posar-les, successivament, totes dues. Ja ho veus, encara hi eren. Sempre feia el que li donava la gana, i no importava si el que feia no tenia un sentit comprensible per als altres. Em vaig acostar més a la porta. El seu pom, tan conegut, se'm va adaptar a la mà. La porta era tancada, per descomptat, i ara ja no podia aconseguir la clau que en permetia l'accés. Tanmateix, de sobte, com un acudit sentimental barat, vaig trucar al timbre. Francament perplex en escoltar-lo, va sonar uns quants llargs segons més enllà de l'instant durant el qual vaig prémer el botó, no pas el timbre de sempre, sinó una melodia més o menys coneguda, una successió de notes, d'acords que s'allargaven i ressonaven per l'interior buit, malgrat que de seguida n'havia enretirat el dit. Vet aquí la petja kitch dels nous amos. Però no em vaig irritar; més aviat divertit vaig pensar que la novetat, a ell, segurament l'hauria satisfet. En tot cas, tant se val, la porta no es va obrir, i ni el Terenci, ni l'Enric, ni la Rosa, ni el Josep M., ni l'Àngels, ni el Sergi, ni la Sunsi no em van rebre, acollidors, tardanament joves, molt joves, riallers i feliços, i no em van poder oferir, per integrar-me definitivament a la colla, cap cigarret de marihuana.

Per tant, vaig girar cua i vaig tornar cap a la meva, de casa.

No se sap què pot succeir, però em sembla que mentre visqui mai no deixaré el poble on, a mi com als altres, em va acollir Terenci Moix. Això va passar en aquella època breu durant la qual Camelot va existir.