Després d'un camí fatigós...


Obra:Prosa Completa II (p. 34-35)
Comarca:Alt Empordà

testing image

Després d'un camí fatigós per les feixes i corriols de la muntanya —diuen totes les ressenyes geogràfiques—, us sobtarà, en una recolzada, l'espectacle imponent del vell monestir. Res no us hauria fet pressentir la fantasma de pedra; les vinyes, els esbarzers, el romaní flairós, el vol d'un ocell escadusser, us han somrigut mentre pujàveu. Enrere, el Port de la Selva s'afina, extàtic. És lluny el cirerer que us ha donat ombra. La mar i el cel tenen les més vives colors. És aquella hora tranquil·la del matí, quan l'oreig us amanyaga en silenci. Tot d'una, inesperadament, heus ací com un grapat de cendra, vestides d'heura, les pedres desfetes de Sant Pere de Roda.

Els murs caiguts, els claustres enrunats, tota la grandesa morta per l'incendi i l'abandó i els segles, no treuen al Monestir ni mica de prestigi. La muntanya de Sant Pere, que havia aguantat al cim la fortitud d'un castell, té encara a la falda una engruna de pols sagrada. Quan bat el sol damunt la mar i escalfa, a terra, els arbres i les roques, l'ombra de Sant Pere de Roda us amoroseix el cor i us diu a l'orella el seu passat i la seva glòria.

Pugeu per l'escala de caragol, fresca, estreta, eternament ombrejada. Asseieu-vos damunt la gran nau del Monestir, de cara a la Selva de Mar. Tanqueu els ulls a tanta beutat, deixeu que el vent s'endugui l'olor de les herbes i els crits dels ocells. Som a Sant Pere de Roda, a mitja muntanya aspra. Davant nostre hi ha la mar; al darrera, una plana forta i fecunda. Al nord, més enllà de Cap Cerbera, jauen Cotlliure i Banyuls, que havien estat fortaleses del nostre imperi, i Portvendres, lla on la deessa ungia l'aigua amb la meravella del seu cos. Cap a migjorn s'obren les cales quietes de Cap de Creus, lluminoses i recatades. Més avall, la badia de Roses us parla de Grècia i de la nostra esvaïda puixança naval. Cada pedra té la seva història. Tot el que volta Sant Pere de Roda és amarat de tradició. Voldríeu amansir el cor i fer més lleu el respir per no trobar el silenci d'aquesta hora. Tot calla; la marinada passa damunt les heures sense fer remor. I els ocells han plegat per un moment les ales. Sentiu com un pes dolç que us apaga i us fa germà de la vela i del romaní. És el mateix pes que ha planat, durant segles, damunt les pedres de Sant Pere de Roda. Tant com l'abandó i el robatori, la glòria ha desfet el Monestir. Els arcs gentils i nobles, les torres, severes, els capitells ben cisellats, els claustres en repòs, mullats d'una ombra clara, s'han engrunat sota la mà del lladre i han caigut vençuts per la teia de l'incendiari, però també cansats d'una tradició secular de grandesa.