¿Què en queda de la Selva i la Verdera...


Obra:Usdefruit (p. 461-462)
Comarca:Alt Empordà

testing image

¿Què en queda de la Selva i la Verdera, noms suggeridors d'esplendor vegetal? ¿Què en queda de Sant Pere de Roda, nom que ens transporta a un passat ric de fe i de bellesa, de vida intel·lectual, de pregària i de poder? No res: espectres i esquelets, desolació, ruïna.

La massa arbòria, selvàtica, la van devorar el poder, la pregària i la bellesa. La natura és l'aliment de l'art. Quan la natura es gasta, l'esperit sol buscar llocs més fèrtils. Ara tot és un paisatge dels somnis. La sensualitat s'ha refugiat en la memòria. El poder, en la història. La bellesa, en l'arqueologia. La fe, en la nostàlgia. La vida, en la mort.

La mort, però, n'ha tret la corrupció, la injustícia, la visceralitat. N'ha pelat els ossos, i, ara, Sant Pere de Roda és aquí, polit com una calavera, net de residus humans. Sense la sang que regalimava per les pedres, sense la pudor dels budells dels moltons esqueixats, dels fems dels cavalls i les peülles socarrimades, sense la fortor humana. Lliure del pes del dogma i de l'ambició secular dels abats, lliure de l'ardor intel·lectual i de la cobdícia bibliòfila, lliure dels pecats monàstics i de les il·lusions de santedat miniades. Transparent, com diu el poeta.

Ara podem travessar-lo i sentir al fons del cor, a la massa de la nostra sang gairebé mil·lenària, un cansament enorme: el pòsit mineral de tanta matèria orgànica decantada, els greixos de tanta passió espremuda que circulen per les venes endurides del país i que amenacen amb coàguls de fúria l'ànima col·lectiva.

Sant Pere de Roda: pura ruïna, nau enfonsada, centre magnètic de les restes del naufragi escampades pels museus d'Europa.

Sant Pere de Roda: silenci després de la tempesta, recordatori de la condició humana sempre a la intempèrie, talaia de l'absolut. Sant Pere de Roda, des del teu desert august, que només les humils farigoles perfumen, sol contra el vent, veig els segles passats i penso en els futurs i miro enllà, cap a la ratlla de França, per si intueixo la lleu pinzellada malva d'una terra promesa. Als ulls, però, només el mar. Aquí, entre les pedres, inhòspit, el silenci de Déu.