Abastades les ruïnes del cim...


Comarca:Alt Empordà

testing image

Abastades les ruïnes del cim, el terrible vent desbaratà sense misericòrdia tots els plans. No hi havia manera ni de parlar. Temia en Xènius que el programa de l'excursió comportés discursos. Ni somiar-ho. A ell, amb tot, aquesta idea l'amoïnà mentre foren allà dalt; excitat i malalt de mal d'altura, com se sentia al mateix temps; amb fortes palpitacions en aquell cor, que no trigaria gaires anys a trencar-se.

La Lídia li digué, només, com en secret, mentre ell descavalcava:

— Ja hem arribat al Mont Carmel.

Aleshores ell recordà que ella, de vegades, signava alguna de les seves targetes postals: «Teresa de Xènius.» I es deia:

— Quines hauran pogut ser les lectures d'aquesta dona, des que no la veig? I abans?

Eduard Marquina, vint anys després, ha contat com un dia trobà la Sibil·la de Cadaqués, somicant prop de la seva cova.

— Què li passa, Lídia? -preguntà.

— Que no ho sap? —sanglotejà ella... — Ha mort l'Unamuno! A Sant Pere de Roda, no podia tractar-se d'epilogar Unamuno ni santa Teresa de Jesús. Els papers que havien embolcallat les truites, bufetejaven el rostre dels seus atrafegats consumidors.

La Lídia s'apartà del grup. Escollí, per asseure's, un lloc relativament a l'abric, amb l'inconvenient, en desgreuge, d'un fred glacial. Allí, en respectuós allunyament, es menjà el sobrant de la seva coca. Havia pres un cert aire de vigilar si en Xènius en menjava també de la seva o si la deixava per altres viandes. Ara, no acceptà el vi, com en l'instant de la trobada. Es begué una gasosa que quedava al fons del cabàs.

Després, s'aproximà una mica més al grup, com per sentir, sense confondre-s'hi. Però ja sabem que no es conversà gens.

Tampoc no hi hagué manera de fer una migdiada. Quan, de sobte, hi hagué un salt a pitjor del fred, els mulers, sense més ni més, donaren el senyal del descens. Abrigaren, primer, les bèsties i, després, oferiren algunes de les flassades sobreres als expedicionaris.

Tampoc la Lídia no volgué flassada. Seguí, sí, amb el bastó manllevat, que, ara, en el descens, es tornava veritablement útil. En un moment donat, el tornà al muler.

Uns segons després, desapareixia.