Per fi atenyem un revolt rocallós...


Obra:Visions de Catalunya III. (p. 48-49)
Comarca:Alt Empordà

testing image

Per fi atenyem un revolt rocallós i enasprat i aleshores ens aturem amb un sobtat moviment de surt. De surt, sí: Sant Pere de Roda! Aquí el teniu... La seva aparició ha estat ràpida, insospitada, i tan magnífica, que m'ha deixat estupat. No m'esperava trobar en aquest àrid plegó de la Verdera una visió tan imposant. Gairebé diria que tinc por... M'hi acosto a poc a poc, mig encongit, una mica a repèl. ¿Quina mena de misteri deuen guardar aquestes ruïnes? Les torres quadrades, airoses i enèrgiques; els murs robustos i severs; els negres finestrals buidats en la blancor crua del llenç de les parets; els arcs i portalades, les columnes i merlets que retallen com una blonda de cristall la forta blavor del cel, llancen un baf terrorífic de silenci, fan uns posats basardosos de desesper, tenen la forçada immobilitat d'un cos viu clavat i agarrotat a les entranyes de la roca dura. M'hi acosto esporuguit... Jo em pensava trobar un munt de pedruscall i de desferres capolades i tombades a la intempèrie, i heus ací que això és un gegant, tot malmès, sí, però ple de braó i de coratge, superb i altiu encara, malgrat l'esgarrifosa llançada que el temps i la barbàrie li han deixat oberta al mig del cor.

Allò que més imposa d'aquest magne monument és, tal volta, la blancor marmòria de la seva faç serena i el perfil pulcre, delicat i brillant que li donen les aures salobrenques de la verdosa mar empordanesa. És el mateix fenomen de misteriosa paüra que experimenta el viatger en acarar-se per primera vegada amb les patètiques ruïnes del Partenon. La llum del cel de l'Àtica, com també aquesta del cel de la península de Cap de Creus, té una diafanitat tan pura, que les masses i volums submergits en ella agafen uns relleus fantàstics i desprenen unes ombres blavenques i dolces que tot just llepen la terra. En la sina d'aquesta llum verge i sedosa les velles ruïnes, mentre hi hagi un carreu que s'aguanti a flor del sol, no moren mai, no són mai cadàvers abandonats a la fúria dels elements. Semblen cossos invàlids que serven l'ànima ben viva i forta. Per això la seva tragèdia us dóna aqueixa gran esgarrifança, que, com ara a mi en aquesta solitud, us nua el cor i us atralla d'angoixa.