En qüestió de pocs dies...


Obra:Rere els murs (p. 434-435)
Comarca:Alt Empordà

testing image

En qüestió de pocs dies havien muntat la base i els dos primers pisos de la portada. Les escultures imponents dels apòstols Pere i Pau escortaven l'entrada, a banda i banda de la porta, i s'havien col·locat les peces del timpà i dos grans relleus que representaven el sant sopar i l'escena de la crucifixió, a l'altura del primer pis. I al damunt, una sèrie de relleus historiats sobre els miracles del Crist. Només faltava encaixar la darrera filera de peces i coronar l'obra.

El sol començava a aixecar-se en l'horitzó i més de vint obrers esperaven noves ordres de l'oficial en cap. El neguit per veure acabat el resultat de dos anys i mig de feina corria ara entre els escultors com un riu de lava bullent.

—Vinga, hisseu!

Al crit de l'Arnau, els bastaixos que eren a terra van respondre com un sol home ajudant a enlairar la primera d'aquelles darreres escultures, que era un relleu pesant com dos cavalls.

Quan ja tenien el relleu a l'alçada de les espatlles, les cordes es van afluixar i es van veure obligats a sostenir-lo amb la força dels braços. Suaven encorbats, serrant les dents, els músculs tensos per l'esforç.

—Tibeu els llibants, ràpid! — l'oficial havia envermellit i va donar ordres als mossos que vigilaven el mecanisme d'elevació, que funcionava per tracció animal.

Fora al pati, dos mossos van esperonar les mules que impulsaven la roda giratòria, fins que el triple llibant es va tensar sobre la politja que coronava la portada, alliberant els homes del pes de l'escultura.

—Amunt, amunt! —va tornar a cridar l'oficial.

Poc després, el relleu havia arribat a l'alçada del tercer pis. Els tres homes que esperaven dalt la bastida, ajudats per la força d'arrossegament dels llibants, l'havien fet encaixar al lloc que li pertocava.

Mestre Peire s'ho mirava tot des de fora l'església. Qualsevol hauria dit que mantenia una actitud indiferent i distant, perquè havia acabat la feina. Però patia més que ningú; per això havia deixat fer el primer oficial. Arnau d'Elna te­nia do per manar i sabia hissar els relleus millor que no pas ell. Ell estava esgotat. Havia treballat fins ben entrada la ma­tinada, entumit pel fred i envoltat per tres llànties d'oli que mal il·luminaven l'espai de 1'obrador, per poder acabar la darrera peça, el miracle de les noces de Canà. El dit escapçat no li impedia esculpir amb precisió i, amb una paciència infinita i un trepant afuat com una àguila, havia anat perforant les incisions dels glòbuls oculars de les figures. Després, havia polit els rostres amb exactitud, totalment abstret, mentre els relleus s'anaven afinant. No va donar la peça per aca­bada fins al moment que hi va veure homes de carn i ossos i les figures es van fer reals. Havia repassat les expressions d'admiració dels apòstols davant el gest d'humiliació de Jesús, que els havia volgut rentar els peus al lavatori. I d'improvís, s'havia emocionat. Amb aquella peça acabava la portada.

El relleu portava la inscripció «Jesús renta els sants peus dels apóstols», i havia de servir com a símbol de penitència. Al seu damunt aniria la Dextera domini representant la mà de Déu, amb l'índex i el dit del mig alçats en senyal de benedicció.

—Pugeu la Dextera!