La balada de Luard el mariner


Obra:Cançons de rem i de vela (p. 257-259)
Comarca:Alt Empordà

testing image

La balada de Luard el mariner

 

Luard és una pell socarrimada,

i és una llengua que no tasta gras;

clatell pelut, i la gorra enfonsada

fins al nas;

samarreta de plom, cul de cabàs.

Quatre dents que s'escapen, vironeres,

d'un trosset de bigoti atapeït,

ulls amb un pam d'ulleres,

i unes ungles més negres que la nit.

Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,

peus seguidors de totes les tasqueres,

cridaire, mentider i home de bé,

Luard el mariner!

 

Més sec que el boll, més pobre que una rata,

entre els xiulets i les cançons s'esmuny;

si peta la batussa i la bravata,

no correrà molt lluny;

li fan por el ganivet i el cop de puny;

mes avesat a somniar i a riure,

no està per fressa el mariner Luard,

i si li deixen una bota lliure,

per ell no es fa mai tard.

Si el cor de les misèries se li estripa,

amb un traguet ja ha posat oli al llum;

grata amb les ungles un rebrec de pipa,

que és sutja i queixalades i ferum,

i va xuclant el fum!

 

Tot aclofat en el seient de boga,

palpa les cartes amb els cinc sentits:

el rei. l'as, i el cavall i la groga

li fugen dels dits;

i dringa el coure en els taulells podrits. Amunt, Luard! La sort és rossa i grisa;

ja en tens per una veta del calçat

o un pedaç de camisa!

Luard, ara has perdut i ara has guanyat!

I si les peces són de migra o d'upa,

Luard, sempre fa un sol entrellucar;

i després que estossega i que xarrupa,

diu cargolant les cartes amb la mà;

Sí, mira! Va com va!...

 

Luard, vinga a buidar un sac de mentides,

de colors blau marins i virolats,

de cares amb cent ulls i pells humides,

i fets desllorigats;

i se l'escolten tots bocabadats.

Conta un calvari d'escorpions i penes

fonedisses del greix,

i la perla del pit de les sirenes

i aquells misteris platejats del peix.

De tot l'encís ell va tastant les vores;

per dir-ne moltes no té el bec covard,

i l'aiguardent va amorosint les hores,

i no hi ha orella-fart,

per parar oïda al mariner Luard.

 

Quan s'ha desfet el feix de nuvolades,

i encar tremola esfereït al cel,

un tall de lluna amb dotze queixalades,

mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,

Luard, desfent el tel

de la taverna, que el sentit li esborra,

camina cap al mar un si és badoc,

s'estira com un gos damunt la sorra

i canta una tonada a poc a poc...

Diu coses dolces de Marianneta,

coses coents d'un rei i un bordegàs,

i una cançó de xiscles d'oreneta,

de rems d'argent i veles de domàs,

amb una veu de nas.

 

I avui tot ple d'unes mentides vives,

per sempre s'ha adormit a dins del port;

els llavis i les dents i les genives

d'una dona de mar blanca de cor,

li han endolcit les hores de la mort!

Els pescadors l'han dut sota una vela,

amb una aire sorrut i compungit;

li han clos aquelles nines de mostela

i li han creuat les mans damunt del pit...

Demà tota la joia serà muda,

hi haurà una mica de llebeig covard,

i un gustet amargant a la beguda,

i un plor de campaneta cap al tard,

pel mariner Luard.