Eren moltes les vegades...


Obra:La meitat de l’ànima (p. 11-12 i 13)
Municipi:Portbou
Comarca:Alt Empordà

testing image

Eren moltes les vegades que havia passat per Portbou, però ara venia per quedar-m'hi una temporada. Tenia la sospita que era d'aquí o de prop d'aquí l'única persona que em podia donar alguna referència precisa de la dona de l'abric blau i el barret escàs o que, si més no, podria posar-me en contacte amb qui podia fer-ho. Estava segura que si em veia, si em tornava a veure, pel carrer, a la platja, al port, dinant o sopant a l'Espanya o a La Masia, cauria en la temptació d'acostar-se'm, com ho féu a Barcelona, aviat farà dos anys, i contestaria de bon grat totes les meves preguntes. Però per si un cas no compareixia, per si un cas no aconseguia trobar-la, continuava intentant per la meva banda refer les passes de la dona que la nit del 30 de desembre de 1959 baixà del tren provinent de Barcelona a l'estació de Portbou i en deixà constància en una carta.

Amor meu -va escriure-. He arribat a Portbou. Són més de les dotze. En baixar del tren de Barcelona no fa ni dues hores, he comprovat que el rellotge de l'estació s'havia aturat a les sis i ho he pres per un bon senyal.  Tot el que no marqui la nostra hora és fora del temps. I fora del nostre temps res no m'importa. Duc l'abric blau i el barret del mateix color que tant t'agradava que em posés. Fa fred. M'he vestit com quan ens vam conèixer, indiferent a la moda que s'usa, per enllaçar directament amb aquells dies com si el temps transcorregut des d'aleshores no comptés, com si mai no hagués passat.

És poc probable, gairebé diria que impossible, que vostè hi fos, allà, a l'estació de Portbou fa més de quaranta anys i per algun d'aquells atzars miraculosos s'hagués fixat en ella com els que es tombaven a mirar-se-la i, a banda de mirar-se-la, hi hagués travat relació. Però tal vegada, qui sap, podria ser vostè la persona que li dóna la clau després d'inscriure's, l'acompanyà fins a l'habitació i li dugué la maleta o l'ajudà almenys a transportar-la. Vostè a qui no he pogut trobar a cap dels hotels que encara són oberts, perquè probablement ja no treballa, es dedica als seus ocis, entre els quals, sortosament, sobresurt la lectura. Tal vegada vostè era el propietari, l'encarregada o el recepcionista d'un hostal que ja no existeix, d'un hotel tancat dècades ençà, enderrocat no fa gaire i reconvertit en un edifici d'apartaments -el nom del qual, Hotel de França, i l'adreça figuren en una vella guia telefònica-, i malgrat el temps que ha passat recordi alguns dels seus hostes, aquells que destacaven, com la dona de l'abric blau i el barret escàs i circumstancial, entre la majoria de clients anodins, pastats amb el mateix motlle, i em pugui donar algun detall, alguna dada de les moltes que desconec. [...]

Des de fa quasi dos anys no faig altra cosa que dedicar-me a cercar senyes deixades per una dona anomenada Cecília Balaguer després de baixar a l'estació de Portbou, entre un 30 de desembre de 1959 i la nit del 4 de gener de 1960, data de la seva mort.