Ribesaltes és una població molt catalana...


Municipi:Ribesaltes
Comarca:Rosselló

testing image

Ribesaltes és una població molt catalana, amb la seua rambla que desdiu l'estàtua eqüestre del mariscal Joffre, homenatge del poble al seu fill més famós. Possiblement els estornells no llegeixen els llibres d'història i bombardegen el mariscal així com els cotxes de la vora. Es lliuren a la mateixa ocupació amb d'altres estàtues a Perpinyà, Tuïr, Millars o Figueres.

Hi ha casals molt bonics a Ribesaltes que es remunten a l'època quan el vi es venia bé. No queda res de l'antic camp de Ribesaltes on van internar successivament els republicans espanyols, els jueus, els resistents, els presoners alemanys, els militants de l'FLN algerià, els partidaris de l'Algèria francesa i els harkis, soldats algerians de l'exèrcit francès.

A Ribesaltes, podreu visitar la casa del mariscal Joffre, que no presenta gaire interès si no us apassiona la història de la Primera Guerra Mundial. Quantes coses podríem dir sobre el mariscal!

Malgrat la llegenda, era una nul·litat militar segons la majoria dels historiadors moderns. Autor del pla de defensa que desembocà en l'ocupació de tot el nord de França, Joffre desaprovà la iniciativa del general Gallieni, que, defensor de la guarnició de París, en contra de totes les regles militars, va llançar una ofensiva partint de la capital que havia de defendre. Sense entrar en els detalls, citarem l'opinió dels polítics de l'època sobre el cabdill. Clemenceau pensava: «Le général en chef est un criminel...». Quan el van promoure a la dignitat de mariscal per destituir-lo, Aristide Briand va declarar: «Je vais lui mettre un bâton de maréchal dans la gueule...».

La catalanitat del mariscal no va passar de testimonial. A Joffre li agradava d'enraonar en llengua nostra als soldats del Rosselló, però res més. El tinent coronel Fabry, que era el seu cap de gabinet, també afirma que el general parlava català sempre que en tenia l'ocasió; citem-ne les paraules: «Quan trobava un català s'expressava sempre en la parla (ell en diu patois!) del seu país. A tots els parlava del pare i de la mare. Quantes llàgrimes no es vessaven després de tan dolces paraules! (...) Pel que fa a la pronúncia, palesà sempre, en parlar francès, un fort accent català».

Pronunciava, per exemple, ann outre per en outre, infaanterie per infanterie. El poble nord-català es reconeixia en aquest ribesaltès que parlava català tothora. «Companys i amics, m'excusareu de vos ho dir en català mes cada cop que me'n vaig al Rosselló, tan aviat com sun passat Narbona, l'aire del país, los estanys que travessem, les vinyes que veiem pertot a l'entorn, les cofes catalanes que porten les dones, tot me fa descuidar lo parlar francès; sembla que sun pas mai eixit del país».

Val la pena citar la fi del seu discurs als Jocs Florals del 1920 a Barcelona: «Antes d'acabar, vos diré en català del Rosselló, que és germà del vostre, tota la regoneixença (sic) que tinc per la rebuda que m'heu fet».

Com diu Joan Garrabou, a la pàgina 40 del mateix llibre, Joffre en «separar -ni que sigui agermanant- una llengua única, mostra més bé que no pas cap paràfrasi la tràgica ambigüitat de sentiments i d'idees dels fills de pobles dividits».

És significatiu notar que el mariscal no reposa pas en terra catalana sinó França endins... En realitat, Josep Joffre, pel seu paper en el conflicte nacional francès, ha contribuït a l'adhesió cada vegada més completa de la població rossellonesa a un destí francès.

El mariscal Joffre i els germans Aragó, igual que Arthur Conte o Annie Pujol, palesen un exemple de reeixida exemplar pels nord-catalans.

Per haver afirmat aquestes opinions, el senyor André Bascou, batlle de Ribesaltes, pressionat per la família del mariscal, va prohibir la presentació a la biblioteca de Ribesaltes de la meua novel·la La guerra dels cornuts, prevista d'unes setmanes ençà. Aquesta és la llibertat d'expressió tal com existeix a la doulce France.