El Babau, Mia Güell


Municipi:Ribesaltes
Comarca:Rosselló

El Babau finalment va desaparèixer al fons del gorg.

A partir d'aquell dia, els joglars van escampar la història per carrers i places de tot el país i poc temps després tothom cantava la cançó del Babau:

 

Temps era temps, hi havia,

en un poblet medieval,

un babau de mala jeia

que als infants volia mal...

 

Des d'aleshores cap parent de l'animal no ha vingut a turmentar les nits de la gent de Ribesaltes... o gairebé mai! Perquè, tot i que la bèstia ja no hi és, quan les nenes i el nens no es porten bé encara avui els espanten amb l'amenaça que faran venir el Babau.

S'ha de dir que l'horrible criatura ha donat el seu nom als habitants de Ribesaltes, els Babaus, i en celebren la festa. Podríeu pensar:

-Són ben estranys els de Ribesaltes, fan una festa per recordar un monstre que es menjava les criatures!

Però després, tenint en compte que el mot babau vol dir innocent o ingenu, se us aclareixen tots els dubtes, oi?

I vet aquí un gat i vet aquí un gos...

testing image

El Babau

 

Diu que ronda una bestiota,

pels verals del Rosselló,

verda, grossa i llefiscosa,

es veu que fa tanta por!


 

Nens, aneu tots molt en compte!

és un golafre amb sobrepès

es deleix pels que no creuen,

 

se'ls cruspeix en un no-res.

És el Babau, ba-bau...

 

Aquesta és una història que va passar quan el rei Jaume I de Mallorca vivia al Rosselló.

Després de molts anys de guerra amb el seu germà, Pere el Gran, havia aconseguit fer-hi les paus. Però es tractava d'una pau més aviat feble i s'havia d'anar en compte: viure en un poble no era gaire segur.

Per això, a la petita vila de Ribesaltes cada vespre el sereno anunciava amb veu alta i forta:

-El sol ja s'ha post, és l'hora de retirar-se!

I el vigilant contestava des dels merlets de la torre de guàrdia:

-Es tanca la muralla!

Quan els vilatans sentien aquestes paraules se n'anaven a dormir ben tranquils: segur que els lladres i bandits s'ho pensarien dues vegades abans d'escalar aquells murs tan alts!

Una nit de febrer que feia un fred que pelava, la lluna, la bruna, jugava a emmirallar-se als bassals d'aigua. Perquè en aquella època, al nord de Ribesaltes hi havia un aiguamoll envoltat de joncs i rosers que arribava fins a la riba del riu Aglí.

Tot estava tranquil i en silenci. Bufava vent de tramuntana. El sereno estava encenent una torxa de la torre que s'havia apagat quan uns plors esgarrifosos el van deixar glaçat. Eren nens que xisclaven de por. Els vigilants, espantats, van començar a córrer amunt i avall sense saber què passava.

-Què hi ha? Què és tot aquest daltabaix?-cridaven uns.

-Ve de fora muralla!-deien uns altres

Els que van arribar primer van poder veure com una ombra negra i gegant fugia a grans passes cap al riu. En un racó, hi havia el sereno amb la torxa encara a la mà, que, en estat de xoc, repetia una vegada i una altra:

-Ba... ba... ohhh!!! Ba... ba... ohhh!!! Ba... ba... ohhh!!!

Els guardes van imitar els tres sons intentant d'entendre'n el sentit: Ba ba u? Ba ba u? Fins que, de tant repetir-los, es van acabar convertint en la paraula Babau. I és d'aquesta manera com, des d'aquell dia, tothom anomena aquell monstre terrible: Babau.

L'endemà al matí, a fora del poble, els grups encarregats de cercar els nens desapareguts van trobar les restes de sis cossos petits, sense braços ni cames. Quins plors! Quina pena! Quina por!

-Com pot ser que una bèstia tan grossa hagi pogut entrar al poble?-es preguntaven.

-Hem de trobar el lloc i tapar-lo perquè no es torni a repetir!-cridaven tots.

No gaire lluny d'on havien trobat les criatures, a prop del forn comunal, hi havia un mur amb un forat grandiós. La gent el feia servir per llençar les deixalles a fora de la vila. Segur que els monstre devia haver entrat per allà!

Van decidir de tapar el forat amb troncs de fusta molt gruixuts, però el Babau era tan fort, tan valent, que aconseguia passar cada nit i fer més dolenteries. La gent ja no estava tranquil.la a Ribesaltes, i moltes famílies marxaven a viure a un lloc més segur. Els que es van quedar, volien eliminar el monstre fos com fos (tant sí com no) i van anar a trobar el senyor de la vila, en Galdric Trencavent. Quan van arribar al castell, ja els esperava a la porta:

-En deu passar una de grossa perquè tot el poble hagi pujat fins aquí. I doncs, què hi ha de nou?

El cap de la colla es va agenollar davant seu i li va dir:

-El Babau, Senyor Galdric, un monstre terrible que es menja les criatures. Només vós ens podeu salvar, teniu fama de ser el millor caçador de la comarca!

Com que era molt valent, el senyor va dir que tenia moltes ganes de matar un drac tan empipador. Va demanar que traguessin els troncs de fusta que tapaven el forat i es va estar unes quantes nits amagat prop del forn, amb la ballesta preparada per disparar una fletxa al monstre tan bon punt tragués el morro pel forat.

Però el Babau, com si ensumés el perill, no va tornar més. Aleshores, en Trencavent va tenir la idea de plantar un pal a terra a davant del forat i lligar-hi un porc molt gras, que no parava de cridar perquè no es podia moure.

Oing, oing, oing- feia el porc.

I els xiscles eren tan i tan forts que el vent se'ls va emportar fins a l'Aglí, més enllà dels aiguamolls. La nit era molt clara i la lluna ben rodona i vermella acabava de sortir de darrere la mar que hi ha a prop de Ribesaltes i s'alçava en un cel sense núvols.

El monstre, en sentir els crits del porc, va sortir del seu amagatall i es va dirigir amb passes ràpides i segures cap a l'animal.

-Valga'm Déu quin tros de bestiota!-va dir en Trencavent quan va veure la figura del Babau-. Amb les fletxes no en tindré pas prou.

-Porteu-me la catapulta i les pedres més grans que trobeu pels voltants!-va manar als seus soldats.

De prop era tan gros que va notar que les mans li tremolaven, però tot i així va disparar una bola de pedra a la cara del Babau. Els ulls li brillaven i eren de color vermell. En Galdric es pensava que no l'havia tocat, però de seguida va veure que el monstre caminava malament i que fugia.

-La bola l'ha tocat, n'estic segur, camina de tort i a poc a poc- va cridar en Trencavent content com un gínjol- Quan surti el sol, el caçarem. No podem entrar al seu territori de fosc, està ferit i és perillós.

Quan es feia clar va agafar el seu cavall. L'acompanyava un grup armat amb forques, llances i fones. De seguida van veure les petjades que havia deixat el monstre a terra. A prop dels aiguamolls, les petjades eren cada vegada més clares.

Aleshores, en Trencavent va veure una massa de color verd, quieta.

-Atureu-vos- va dir mentre alçava la mà- és aquí davant.

Tothom estava espantat i ningú no caminava. Era mort, el monstre? O ho feia veure? I si s'aixecava i els atacava?

El senyor, amb coratge, va decidir d'acostar-se tot sol a aquell cos gegant i verd. Li va disparar unes quantes boles de pedra i fletxes. Les fletxes van passar xiulant a prop de les escates del Babau, que no es va moure gens. Després d'això, els de Ribesaltes es van sentir valents i van avançar tots junts fins a ser a prop d'aquella massa horrible.

Era una mena de monstre prehistòric, mig drac mig tiranosaure, cobert des del cap fins a la cua d'escates verdoses i punxegudes. A la gola, on no hi tenia escates, s'hi havia clavat una fletxa. L'animal feia uns vint metres de llargada. A les potes de davant hi tenia unes urpes negres; les de darrere tenien la forma d'una mà amb els dits estesos, com les d'un amfibi. La boca, mig oberta, deixava veure unes dents llargues i afilades com fulles de rasurar. Els ulls, mig tancats, encara deixaven anar una mica de llum roja.

El Babau havia mort a prop d'un gran gorg molt profund d'aigües de color blau, una mena de font que avui ja no existeix, que li servia de refugi i que desembocava al mar. La bèstia no es movia gens, i la gent va esperar una estona abans d'acostar-s'hi del tot. Després, la van envoltar i van començar a donar-li cops de peu i a punxar-la amb forques i llances mentre cridaven:

-Visca, visca, ja és mort! S'ha acabat tot!

Alguns es van enfilar damunt del Babau i li deien de tot per venjar-se de la por i dels dies d'angoixa que havien passat. Però de seguida en van baixar perquè l'animal feia una pudor insuportable. En Trencavent va ordenar a la gent que anés a cercar unes palanques per poder moure el monstre i llençar-lo al gorg.

-Abans d'enfonsar-lo a l'aigua, però, agafeu-ne tres costelles i porteu-les a la plaça de la vila- va demanar en Galdric, com a prova de la gran acció que havien fet.

-Això s'ha de celebrar! Que comenci la festa i que no pari fins que arribi la nit!- cridaven contents els vilatans.

El B