Llegenda del Babau, Xus Ugarte


Municipi:Ribesaltes
Comarca:Rosselló

testing image

Llegenda del Babau

 

Al Rosselló cap a 1290, sota el regne de Jaume II de Mallorca. Després dels litigis amb Pere el Gran, el seu germà primogènit, rei de Catalunya i Aragó i mort el 1295, una calma fràgil ha tornat al país i el camp no és encara gaire segur.

La petita vila de Ribesaltes es clou cada vespre darrere les altes muralles, per resistir a la sensació inquietant d'una nit lliurada a pillards i bandits. El sometent recorre els carrers mentre que el sereno compta /deixa passar les hores.

Som a la nit gelada del dos al tres de febrer. Al nord de la vila, fins a les vores de l'Aglí, s'estén un vast aiguamoll esquitxat de mates de joncs i de rosers, mentre que la lluna juga a emmirallar-se en els innombrables bassals d'aigua.

Tot sembla tranquil, tant a l'interior com a l'exterior de la vila.

De sobte, fora muralla, ressonen uns plors d'infants seguits d'esgarips de dolor esgarrifosos! Els homes del sometent hi van corrents, però des de dalt del mur només poden distingir una massa negra que s'allunya vers el riu. Corren a veure el sereno, que va mig entreveure la cosa, però el troben tan trasbalsat que no deixa de balbejar les mateixes síl·labes: ba...ba....ohhh!!!, que si ho pronuncieu es converteix en babau. I és aquesta paraula que el poble, assabentat de les notícies, va retenir definitivament per anomenar el monstre: el terrible Babau.

L'endemà, els grups que van anar a la recerca dels infants sols trobaren les restes de sis petits cossos desmembrats. Els mateixos equips, tot investigant per on hauria pogut entrar la bèstia, es van adonar que, no gaire lluny del forn comunal on es coïa el pa, hi havia un forat enorme al mur. Per aquest forat del forn la població acostumava a llençar a l'exterior les seves immundícies. Malgrat l'ambient d'inseguretat, les autoritats locals no havien pres cap mesura, cosa que donà lloc a un intent de revolta.

L'Ajuntament va decidir posar-hi barricades ràpidament, però ai las! el sòlid obstacle de troncs no va pas impedir que el Babau penetrés més d'un cop a la vila per cometre noves dolenteries. La població, desanimada, per acabar amb el monstre d'una vegada, va cridar el seu senyor, en Galdric Trencavent, amb fama de caçador temible i ballester precís.

Aquest es va plantar diverses vegades durant la nit davant del forat, ja sense barricada. Però l'animal, com si sentís el perill, no va aparèixer més. Trencavent va tenir aleshores la idea de plantar davant del portell una estaca i lligar-hi un porc ben gras, el qual, privat de sobte de llibertat, no parava de xisclar /esgüellar.

La nit era molt clara, i una lluna ben rodona i ben vermella havia emergit de la mar propera i s'alçava en un cel sense núvols. Atret pels crits del porc, el monstre va sorgir dels aiguamolls i es va dirigir de dret cap a la trampa, sense sospitar la presència del caçador. Malgrat el seu gran coratge, a en Trencavent li tremolaven les mans i va tenir feina a tensar la seva ballesta i llençar una pedra al rostre del Babau, on brillaven uns ulls terribles amb un fulgor rogenc. En aquell instant, en Galdric tenia por de no haver-lo tocat, però en veure el monstre que feia tentines i que fugia immediatament, es va confortar amb la idea d'haver encertat el blanc. Malgrat la joia que l'anava envaint poc a poc, va jutjar prudent no llançar-se a la persecució del Babau a mitja nit, pel perill que podia representar una bèstia ferida en un entorn que aquesta coneixia perfectament, però també a causa dels sorramolls que sembraven el lloc on ell s'havia retirat. Va decidir doncs esperar a l'alba.

Amb prou feines començava a clarejar quan el senyor, dalt del seu corser, anava al capdavant d'una tropa formada pel sometent amb armes i per nombrosos habitants de la vila brandant forques, llances i fones. Les petjades del monstre en un terreny ressec eren difícils de seguir, però quan van arribar al límit dels aiguamolls es van fer evidents i, després d'un centenar de metres, el Babau semblava avançar cada cop amb més dificultat tot travessant un solc profund.

Llavors Trencavent, que cavalcava més amunt que els seus homes, albirà a un centenar de metres, prop de la riba de l'Aglí, una enorme massa verdosa immòbil. Ho va fer saber a la tropa, la qual, petrificada de por, es va paralitzar. Era mort el monstre? O només ho feia veure? I si s'aixequés de cop per atacar-los i esmicolar-los?

El senyor, que no havia deixat el grup, pensà que no podia esperar indefinidament una reacció de la bèstia i, amb gran coratge, decidí apropar-se tot sol per fer caure un reguitzell de pedres de ballesta sobre la massa aclofada a una trentena de metres. Tot i que les fletxes van passar xiulant per les seves escates, el Babau no va manifestar el més mínim senyal de vida. Immediatament els ribesalters s'envalentiren i avançaren colze a colze, ben junts, fins a una distància respectable de la cosa, que van poder finalment observar en tot el seu horror.

Era una mena de monstre prehistòric, mig drac mig tiranosaure, cobert des del cap fins a la punta de la cua per escames verdoses. N'hi havia arreu llevat de la gola, on, per un feliç atzar, va plantar-s'hi la fletxa. L'animal devia fer una vintena de metres de llargada. Unes terribles urpes negres armaven les potes anteriors i les posteriors, que eren palmades, trets que revelaven el seu caràcter amfibi. La boca, mantinguda entreoberta pels sobresalts de l'agonia, deixava

aparèixer unes dents llargues i afilades com fulles d'afaitar, mentre que els ulls mig aclucats emetien encara unes lluentors d'un vermell fosforescent.

El Babau havia anat a morir prop d'un gran gorg sense fons d'aigües blavoses, una mena de ressurgència avui desapareguda, que devia servir-li de refugi i que anava a desembocar al mar, fins i tot quan l'Aglí, més amunt, era sec. Malgrat la immobilitat cadavèrica de la bèstia, calgué un bon quart d'hora perquè els valents caçadors envoltessin el monstre i, convençuts de la seva impunitat, es posessin a fer-lo malbé a cops de peu, forques i llances xisclant crits de victòria. Alguns van pujar fins i tot sobre les despulles del Babau, escridassant-lo per venjar-se de la por i de les jornades d'angoixa que els havia fet patir. En van baixar precipitadament, perquè el cos desprenia una olor pestilent, fet que va empènyer Trencavent a ordenar-los que anessin a cercar politges / polispasts i palanques per llençar el monstre dins el gorg. Tanmateix, per guardar una prova de la seva gesta, els va demanar també d'agafar tres costelles del cadàver, transportat triomfalment fins a la vila, on l'heroi i els seus companys van ser festejats fins a la nit. Pel que fa a les despulles del Babau, van desaparèixer a les profunditats del gorg i des d'aleshores cap membre de la seva família no ha vingut a turmentar les nits dels ribesalters... o gairebé! Perquè, encara que l'animal hagi ben desaparegut, a la canalla se´ls amenaça encara de cridar el Babau en cas de no fer bondat. L'horrible criatura ha llegat el seu nom als habitants de Ribesaltes, els Babaus, que organitzen festes en el seu honor.

Festes en record d'un monstre devorador d'infants! Les males llengües diran que això és el súmmum, però potser recordaran també que el primer sentit de babau és el d'innocent, crèdul, ingenu i que Ribesaltes no és pas lluny de Pià!