No ho expliquen a l'escola...


Obra:El dia de l'ós (p. 45-47)
Indret:El Firal
Comarca:Vallespir

testing image

No ho expliquen a l'escola però tothom ho sap: quan tornaran els óssos, els francesos marxaran, d'un cop i per sempre, esvaïts, fugissers, rancuniosos però impotents, bornis, mancs, francesos a Franca. A Bernadette li ho havia explicat la mare, era la contaire de casa i ho repetia amb una mitja ganyota silenciosa, calia no ser sentit. Per això en parlava les nits de pluja, quan la veu li quedava coberta per la fressa de l'aigua i estava segura que ningú no l'escoltava de l'altre costat de la paret. Els altres tampoc no volien que els sentissin mentre ho explicaven als fills, mentre rosegaven nogues prop d'un fum de foc, i ningú no hauria reconegut que sabia aquesta història i encara menys que la repetia, però tothom la coneixia. És l'única història que han sabut crear des de l'arribada del mariscal, el gran Chamilly. Una única història en tres segles i mig de tenir els francesos asseguts a la falda.

De sempre, Prats ha estat vila d'óssos. En té als cognoms i als malnoms, als noms de carrers i als noms de masos, en té a les restes, a la memòria i en aquest conte ja vell, quan rapten les verges més blanques i se les enduen a les coves que saben. Després, quan han acabat, les deixen anar perquè es perdin per la muntanya i només se n'ha arribat a salvar alguna, boja al mig dels castanyers, que s'empastifava el cos amb excrements per protegir-se del fred, es disputava amb les garses i volia mossegar sos germans quan la retrobaven.

Quan els francesos van arribar ja devia fer un parell de segles que no es veia cap ós. La gent de Prats els havia matat tots, d'un en un, i per això els francesos els havien vençut. És el càstig, diu el conte. Havien perdut per haver matat els óssos, potser també els teixons, els voltors i les llúdrigues. La gent d'aquesta terra només podrà tornar a guanyar si torna un altre ós i, amb ell, dinasties de pobletans armats de ganivets de dos pams i de trabucs negres de mort. Llavors, els francesos deixaran rere seu l'eco dels crits d'agonia que proferiran mentre marxaran nord endins, i les restes de Chamilly, desenterrades del vestíbul de l'ajuntament, seran llençades al Tec amb la seva bandera i la flaire de la seva llengua.

Però la història exigeix que l'ós torni amb una de les verges segrestades, que no haurà estat violada ni tindrà el cap tocat per la bogeria, una verge que se li haurà lliurat de bon grat i amb ganes de ser-ne l'esposa. És un conte que, podria interessar especialistes en pobles vençuts, vinguts d'universitats per enregistrar els més vells mentre l'expliquen i fer comparacions amb contes d'altres pobles vençuts i dir: «Mireu, són tots iguals, aquí un ós, allà una pantera, de l'altra banda un búfal i tot plegat la mateixa història per suportar de morir derrotats». Aquest conte és tan complicat, si es mira com una profecia, que els mestres d'escola sempre han deixat que s'escampi sense castigar gaire aquells que l'expliquen. Fins i tot algun comandant de guarnició, per la festa nacional, havia fet al·lusió a l'escassetat d'animals ferotges al Vallespir i així tothom havia rigut una mica. Més tard, els més atrevits van evocar la dificultat de trobar verges per aquells paratges, i es vantaven de ser responsa­bles d'aquesta manca. Escopien granets de saliva de tant riure i l'amo del bar on es comentaven aquestes proeses sabia que si pagava un Martini al més bromista, aquest es quedaria temps i aviat començarien concursos de qui xima més cerveses o de qui no xima paga.

Ha tornat un ós i per això tots estan neguitosos. És clar, aquest neguit col·lectiu no és bo per a la mare ni per al seu futur de morta aviat jutjada. Tampoc no ho és per a Bernadette. Perquè encara no n'és conscient, i en Daniel no ha gosat explicar-li-ho, però l'ós acaba d'entrar-li al moll de la vida.