A la porta del jardí de l'escola...


Obra:Les hores clares (p. 15-16)
Indret:El Firal
Comarca:Vallespir

testing image

A la porta del jardí de l'escola que feia de camp de concentració feien guàrdia soldats senegalesos, negríssims, amb el pintoresc uniforme de faldons arremangats i el casc com de bomber, amb un plàtan de ferro per cresta, armats de fusell amb baioneta calada.

Era la quarta vegada que experimentava la sensació de perdre la llibertat.

Allí dintre vam comprendre que no existia l'estació de tren imaginaria que havíem cregut veure des del cim del coll d'Ares. Ni l'estació ni cap mena de tren per a anar a Perpinyà. Era cert que hi havia la via, no sé si a mig fer o a mig desfer, d'un tren en projecte o d'un tren abandonat, però la multitud no esperava cap comboi, sinó que estava senzillament tancada en un camp de concentració.

La gent passejava pel jardí, que era una esplanada sobre el riu, de cara a la muntanya d'on veníem, i la majoria, cansats, sèiem al damunt de les maletes i els farcells. Des d'allí, durant tot el dia, vam anar veient la corrua interminable de la gent que passava el coll d'Ares i baixava cap a Prats de Molló. Entre els qui van baixar aquell dia hi havia companyies senceres de policies, uniformats de blau marí.

El clos comunicava amb un cinema on havien arraconat les files de seients i havien posat palla per terra, que serviria per a dormir. Al vespre, a la porta del cinema, fent cua, van anar-nos donant a cadascú un tros de pa, un bon tros d'una carn grisa, que devia ésser carn de cavall bullida, i una llauna sencera de sardines. La gent que ens ho donava, molt gentils, eren persones privades, dels sindicats locals. Feia angúnia, perquè no teníem plats ni coberts, anar amb el tall de carn a la mà i enllestir-lo a mossegades. Les sardines, després de l'intent inútil d'obrir-les a cops de pedra, les guardàvem com a reserva.

Els dies següents, el problema del menjar es va deteriorar. Per sort, alguns companys havien arreplegat, dels cotxes abandonats, un sac de patates i un d'arròs, i això, racionat, va permetre'ns de menjar patates al caliu i un arròs bullit en una marmita que no sé d'on van treure.

També es va deteriorar la manera de dormir. Va arribar massa gent i era evident que, al cinema, no s'hi cabia, ni posats com sardines. Grups d'organitzadors, que no sabem qui eren, que anaven vestits de civil però amb braçals blancs amb el segell rodó de la Prefectura estampat, acompanyats d'oficials de la gendarmeria, circulaven pel camp, discutien entre ells i prenien decisions. Van comunicar-nos que el cinema quedava reservat a les dones i criatures i que els homes havíem de dormir al ras; a la gran esplanada on hi havia la falsa via de tren.