Els dies feien més o menys de bon passar...


Obra:Viure i veure / 3 (p. 16-17)
Indret:El Firal
Comarca:Vallespir

testing image

Els dies feien més o menys de bon passar, però les nits al ras eren sinistres. L'única solució consistia a fer una piràmide humana i rellevar-nos per torn, cada cop més a l'exterior. L'esperança de retornar al fons de la pila del greix et feia resistir el tremolor, l'espetec de dents de quan eres a la part de fora.

Una de les fronteres del camp —la més llarga— la feia el riu Tec. Hi havia doble barratge de filferro, un a l'est i l'altre a l'oest, i anava per la meitat del corrent. En la nostra part, la que corresponia a la vinya, hi havia tot el servei sanitari disponible: el riu. Anàvem de cos asseguts a la gatzoneta damunt els còdols i recomanàvem que tothom se servís de la banda est —el corrent anava de ponent a llevant— per tal de poder-nos banyar a fragments molt petits (que mai no havíem tingut una discreció tan accentuada en aquest sentit) o beure aigua neta.

Digeríem la carn en petits cercles fabricats per les afinitats i l'amistat, entre una conversa fatalment cansada, sense cap espurna. Allò d'enderrocar-nos la moral, que no havien assolit gairebé tres anys de guerra, ho aconseguirien uns dies de captiveri en un país amic, governat per socialistes, almenys teòricament.

Un dia es va posar a nevar des de les hores petites de la matinada i ho va fer sense interrupció durant dues nits i tres dies més. La neu feia un gruix enorme i havia enfonsat les precàries cabanyes que teníem fetes amb estaques, canyes i flassades. Els ceps de la vinya havien desaparegut sota el gruix de glaç. Fora del camp, enllà de la tanca de filferro, els camins havien esdevingut intransitables i el resultat més punyent van ser tres dies sense menjar res. Hi va haver algú que va anar a esgarrapar entre les deixalles que no s'havia endut el riu i en treia ossos no prou escurats, els rentava en el corrent del mansoi Tec i els llençava novament nets i pelats. Era absolutament denigrant, sobretot perquè partia d'una idea de càstig immerescut, que ens feia rebutjar furiosament el tracte que se'n desprenia.