La meua padrina Lucienne...


Obra:Un país de butxaca (p. 17 i 18-19)
Municipi:Cànoes
Comarca:Rosselló

testing image

La meua padrina Lucienne era de Cànoes. Cal pronunciar Cànoes. Se va casar amb en Jean Montalat de Nils. Mai no va suportar l'exili a Nils, a tres quilòmetres del seu estimat Cànoes. Abans de la construcció de la carretera departamental, la gent havia de caminar uns quaranta minuts a través de les vinyes i de senderols plens de sots. La padrina es consolava tornant al poble o xerrant amb la Léonce, una altra canoarda exiliada a l'altre vessant del serrat de Caraig. Ara els dos vilatges, a tres minuts de cotxe, quasi es toquen.  [...]

Quan jo era petit, m'imaginava que la padrina era malalta de gravetat i que aviat l'enterraríem. Quan ella muntava al cotxe del padrí -un Citroën Ami 6 groc- era tota una cerimònia amb refinaments dignes de la cort de Lluís XIV. La padrina s'asseia, amb dos o tres coixins lleugers. Regulava el para-sol, reculava i tornava a avançar el seient amb petits crits i sospirs profunds. Se planyia i continuava parlant dels seus morts a gent que no se'n recordava o no els havia conegut. Si bé es queixava, la padrina complia el seu deure. Religiosament. Havia educat els fills de sa germana Marie, apuntant els repeis [àpats], endreçant la casa i fent bugada. Durant les veremes, ajudava la colla a collir raïms tot mantenint la casa. També donava un cop de mà quan arribava el temps dels albercocs i dels préssecs. La padrina pencava amb serietat i no suportava els ganduls, els canyassos que treballaven la vinya amb la ràdio posada i les dones que no cuinaven. «És la cuinera d'en Brutiny que matava polls amb la llossa». Treballava sense parar i, quan tocava, es cuidava dels malalts.

Quan vaig néixer, el padrí tenia cinquanta-cinc anys.

Sempre l'he conegut grasset. Un dia, al metro de París, un rodamón se'n va mofar. El padrí li va respondre:

-Cent-vingt kilos de graisse pure, coco.

Exagerava, perquè mai no va arribar a aquells extrems. Li agradava molt el peix i gens la carn, llevat del barbufat que s'apuntava tan bon punt la padrina se n'anava a casa nostra a Canes i el deixava sol. Quan era petit, era un mainatge tan bufó que totes les dones de l'indret en deien «el nin guapo».