Damunt l'altura


Municipi:Pollença
Comarca:Mallorca

testing image

Damunt l'altura

 

Quant veig la terra e la mar,

e'l cel, e aug oceyls chantar,

ladonchs he al cor tal douçor

que hanc no la sentí major.

 

R. Llull, Hores de Nostra Dona

 

Damunt el front de la serra,

bé pots, cor meu, reposar,

suspès entre cel i terra

sobre l'abisme del mar.

 

Oh Vida de tota vida,

oh Font eterna d'amor!,

de ton Ser qui no té mida

veig ara la resplendor!

 

Veig tes ales que es despleguen,

tot lo creat abraçant;

i mos genolls se dobleguen,

se dobleguen adorant.

 

De vida, llum i harmonia

rebull l'espai sense fi,

jove com el primer dia

que l'ull de l'home s'obrí.

 

Les roques, mig trabucades

damunt la mar sense fons,

on sols habiten alades

les reines dels horitzons;

 

el pinar qui se desplega

baix de mos peus onejant,

mantell immens qui rossega

d'aquesta roca gegant;

 

la mar de blaves planures

que en el cel se va perdent,

i el cel de blaves altures

on se perd el pensament;

 

tot viu, tot alena i canta,

canta l'himne de l'amor...

Obra de Déu bella i santa,

poema del Creador!

 

Jo vull sentir ta harmonia,

ton llenguatge mig comprès,

així com infant sentia

el cant vagorós del bres.

 

Vull veure les riques festes

de ton sol enamorat,

i dins tes coves ferestes

vull sentir la tempestat.

 

Del molar, rei de les ones,

vull veure el salt poderós;

de lliris i papallones

vull sentir el bes delitós.

 

De l'avenc a l'estelada

vull espaiar l'esperit,

per dins vents i nuvolada,

terra i mar, albes i nit.

 

De ta essència beneita

vull rabejar el cor meu,

vull viure d'aquesta vida

que acosta l'ànima a Déu!

 

Nou esperit mes entranyes

fa commoure i tremolar,

i sobre mars i muntanyes

sembla que puga volar...

 

Plers mai sentits a mi vénen

del fons de los cels oberts,

i ara mos braços s'estenen

per abraçar... l'univers!

 

Poesia... Poesia,

verge dels càntics divins,

amor de l'ànima mia,

germana dels serafins,

 

vine ja; l'hora sagrada

en què parles a mon cor,

ja escampa sa llum daurada

damunt el dia qui es mor.

 

Ja, entre les veus de misteri

que s'aixequen de la mar,

la remor de ton salten,

oh verge, sent tremolar.

 

Vine ja, i damunt la serra,

sols a davant del Senyor,

cantem amb cels, mar i terra

l'himne sagrat de l'Amor!