Guadalest. La gent de la vall es posaven la roba...


Obra:Anys i llegües (p. 227-228)
Indret:Castell
Municipi:Guadalest
Comarca:Marina Baixa

testing image

Guadalest. La gent de la vall es posaven la roba dels diumenges, es llevaven el turó del capell, baixaven la veu i el cap xollat quan venien a Guadalest. Una pujada per la vora d'un jardí escalonat. Les roses, els gesmins, els nards, sense ningú. Unes palmeres que han crescut al claustre de garrotxa, i el fons de dos blaus: blau celest i blau de Mediterrani, un Mediterrani d'urna de consola dels senyors de Guadalest. Túnel amb portes clavadisses i pedrís de calç. Damunt, un balcó cavat. Galeries que corren per roques verticals, on s'espenjollen els cactus, els garrofers. Torres-Orduña mirava des d'allí les llegües i els segles del seu heretatge. Massissos tombats, volums de pedra vermella, morada, platejant, oberts pels terratrèmols.

Així quedà Guadalest esculpit en penyals fonamentals d'un rang de paisatge i de llinatge. El casalici sobre penyalar de ferro. Les seues finestres més grans es tornen menudes i estremides d'altitud. S'espenya el silenci en un torrent d'anys, es perd el sol entre les ortigues, i cau la lluna com una suor que es gela entre els enderrocs ossuts. Dalt, tot sol, en un prisma de pedra foguera, el campanar amb esquellots que s'agafen de les mans obertes. A l'altra banda de la casa, l'església, que respira olor de xiprer. És el calvari del poble, serrat i clavat en cancells, reclinatoris, pilars, calaixeres de sagristia; i dins d'aqueix baf de resines de xiprers, l'Assumpció, morta al seu llit de robes de núvia, amb el cabell negre i glacial estès pels muscles, espera la glòria de l'aire de la processó del 15 d'agost. Una placeta de caseriu descalç en la roca. Les portes, amb gelosies d'estreles de joncs. El capítol, amb portal d'escaleta i cobertís, i a la sala, el venerable retaule de la mort de la Mare de Déu, amb els nimbus dels apòstols rosegats pel tir al blanc dels pedrenyals. Entre dos murs, la biga del cep de les execucions -encara que és possible que només siga el travesser del canaló d'un aljub-. Però la Història, per als historiadors. Davant, la convulsió ja estàtica del roquerar etern, la vall fonda, fresca i cremada de colors; la inquietud de la sensibilitat d'ara en la creació sempre inèdita per a cada home.