Finestrat té molt belles coses...


Municipi:Finestrat
Comarca:Marina Baixa

testing image

Finestrat té molt belles coses: les fonts dels Molins, que brollen enmig d'un paisatge estepari i assedegat; unes ruïnes plenes de llangardaixos i malenconia; unes grutes tan misterioses com les que més ho siguen, i sobretot aquella adustesa de les garrotxes, de les rieres polsoses, de les margenades de soferts garrofers, en punyent contrast amb alguna clotada de vegetació exuberant i tendra. Presidint tan singular formosor, talla el cel l'espasa gegantina del seu inaccessible Puigcampana.

Ah, i també posseeix una altra cosa: el record d'un heroi, d'un heroi de la terra, fill del poble, que va viure fa moltíssimes generacions... aquell jove espigat i deseixit que fou don Joan de la Panarra. ¡Allò sí que va ser un heroi de veritat: displicent, valent, flixat, astut!... ¡Quin cadell de la terra dels cingles i dels barrancs!

Conten que era fill d'uns flequers, els flequers de Finestrat. Ell es va criar menjant pa blanc i blanet alternat amb el nodriment de pit d'una mare bona i sana, i començà a fer-se fort caminant a culades per l'entrada de la fleca, on sa mare venia aquells pans i pablancs, aquelles magnífiques fogasses de farina de blat o de farina de dacsa, segons com... Diuen que Joanet creixia més de pressa que un verdanc de xop; però que ja de ben petit es manifestà malcregut, malfeiner i d'aquells que fan patir els pares a força de malcriaments i diableries.

Un dia va i li diu la seua santa mare, Marieta de nom:

-Joanet, Joanet, que ja tens sis anys i has de començar a ajudar-nos. Mira, dugues aquesta panera de pablancs a cal vicari.

Què penseu que va passar? Joanet, només sentir-ho, es va fer negre, groc, verdenc... de tots els pitjors colors. I respongué amb la seua veueta farfallosa, perquè de xic no podia parlar clar:

-No, no! No vull portar la "panarra"!

-Joanet!

-La "panarra" no! La "panarra" no!

Les dones que eren a comprar pa, esclafiren a riure, ho van contar en ses cases i d'allí en avant tots van començar a dir al fill dels flequers "Joanet de la Panarra".

Ell es feia més i més garrit, més i més fadrí. Als deu anys deia ja molt clar "pablanc", "bacallà, "no vull fer res", "panera" i "done'm diners per a regalíssia". És a dir, parlava ja com qualsevol altre minyó del poble. Ara, que a tots els guanyava en presència, espenta i esparpallament, a llegir com un papagai i a pegar bascollades als xiquets d'escola.

Joanet de la Panarra, ja alt de vuit pams ben complits, va fer els vint anys precisament en el de la pesta, en el d'aquella pesta terrible que fuetejà tota la Marina i que es va emportar els seus pares en tres dies de diferència, un darrere l'altre. Joanet va plorar molt, es va tirar contra les parets, es va arrapar i es va fer blaüres, de la desesperació, puix que tenia molt de geni i estimava els pares com el millor dels cristians.

La gent, tanmateix, digué que potser els vells havien agafat la pesta de passar tantes suades entre el forn i la fleca, ja que el fill no els aidava gens, ni en feia mai un brot ni res que li semblàs, sempre amb una cama damunt l'altra i menjant més bonítol que se'n pescava en la Vila. Però tot això devien ser xafarderies i romanços, puix que la pesta s'enduia molta gent que no suava.

Així i tot, ningú no va gosar dir res al morenot de Joanet, perquè el seu bigot astorat i els seus punys grossos i desparadissos, feien un respecte de no dir.

El cert és que el fadrí no treballava mai, perquè es sentia un gran home lliure de les petites molèsties de la vida feinera.

Dilluns va soterrar el pare, divendres sa mare, dissabte se'l va passar tot el dia plorant i esgarrapant-se, diumenge va descansar. I a la setmana vinent va vendre la fleca i el forn, que eren els baixos de la casa, i ell es va quedar els alts per passar-hi la seua vida solitària.

Una dona vella del poble, la Frejoana, amb una pagueta regular, començà a fer-li les feines casolanes, i ell anà gastant amb compte i mesura el carrell de doblons que havia tret de la venda.

-Amb açò que he tret -solia dir-se a mitja veu quan parlava sol-, menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola. Després... ja seré "don" Joan de la Panarra, i llavors els diners em vindran a les mans amb sols parar-les.

El vestit de dol li realçava l'elegant figura. Ell passejava per la plaça de nou a deu, feia la cercavila d'onze a dotze, dinava a migjorn i feia la migdiada, fos hivern o fos estiu; després, a cavil·lejar i a tornar a passejar, i en la nit a sopar i gitar-se. Es parlava amb tothom, però no tenia amics. Les vesprades que feia bo -quasi totes les de l'any-, el passeig era per fora del poble, per aquell terme beneït; a voltes, anava a la Vila i tot a veure de prop la mar.

Les dones joves de Finestrat l'admiraven i se n'orgullien. Ell, quan passava al seu davant, s'allisava el bigot i li enseguidava les guies, dreçava la seua esvelta figura... ¡Quina plaça, aquella de Finestrat, per a lluir un jove com ell! ¡Tan solejada a l'hivern i a l'estiu... tan plena de llum! Per damunt de les seues teulades resplendia l'espadat mític del Puigcampana, amb el buit de la ganivetada del gegant. I Joan mirava sovint la muntanya del seu poble, i se'n sentia companyó: ell era un pic enlairat com aquell, però en home...