Era, si fa no fa, igual que el dia que aplegàvem al poble.


Indret:Parc d'Elx
Municipi:Benidorm
Comarca:Marina Baixa

testing image

Era, si fa no fa, igual que el dia que aplegàvem al poble. Mon pare no tenia cotxe -tampoc no tenia carnet- i viatjàvem sempre amb La Callosina. Eixia de l'estació d'autobusos a les cinc i mitja de la vesprada i arribava al poble, amb una rara puntualitat europea, quan passaven cinc minuts de tres quarts de set. Arrere quedaven una hora i vint minuts de calor sufocant, parades esporàdiques per tal d'arreplegar viatgers esporàdics, revisors que cantaven els pobles on arribàvem, vomitades en bossetes de plàstic -especialment de Centet, el meu germà-, olor de tabac dels cendrers bruts plens de burilles i esguards ansiosos dels hòmens a la recerca d'alguna turista amb biquini quan l'autobús s'aturava uns quants minuts a Benidorm. La parada de Benidorm era d'allò més fastigosa; primer, perquè ja feia una hora que viatjàvem, que, en realitat, segons la noció del temps dels infants, equivalia a unes quantes hores; d'altra banda, perquè ens hi estàvem una estona més llarga que en qualsevol altre lloc. Era l'hora en que la gent de la comarca que hi baixava a treballar en els incipients negocis de l'hostaleria o de la construcció -companyes fidels del desenvolupament brutal i irracional que ha caracteritzat el turisme a les nostres contrades- plegava veles cap a casa, amb el recapte buit sota el braç i les marques de la fatiga dibuixades en uns rostres socarrimats pel sol de l'obra o pel reflex de les safates amb cerveses, refrescos, thankyous i mercies. Va ser allí, en la parada de Benidorm, on vam rebre les primeres nocions del futur aprenentatge d'idiomes, a través d'uns cartellets que hi havia a la porta d'un banc i d'algun comerç, on es podia llegir «cambio-change-exchange-wessel» al costat d'unes banderetes. La Callosina s'omplia de gom a gom; talment com si fos l'autobús de la línia M que ens duia tots els dies de juliol des de Sant Blai al Postiguet, farcit de madrilenys que no deixaven passar l'ocasió de manifestar un cert menyspreu caritatiu i autocomplaent envers aquell poblet-ciutat que aleshores era Alacant, en comparació amb la ciutat-capital-que-té-de-tot-i-més-barat que era Madrid - «Pues en Madrid...» era la manera que tenien de començar cada frase, la qual produïa de seguida una ganyota de desplaença entre uns nadius ben pagats de la seua ciutat, petita i coqueta. A Benidorm pujava un fum de gent que romania dreta al corredor central, els pares i les mares es posaven els xiquets als genoll per tal que altres viatgers poguessin ocupar els seients, en una demostració clara d'una solidaritat evident entre afins per raons de veïnatge, feina o, simplement, companyonia provisional.