testing image

La Plaça és una mar de vida al cor de la ciutat. Una mar petita si voleu, però oberta, vibrant, amb sostre de cel i llum de sol i estrelles, com totes les mars del món. Fins i tot els carrers que hi desemboquen semblen rius, corrents que, a vegades en forma impetuosa, a vegades de gota en gota, deixen anar vida. Vida en forma de senyor gras o de pagesa enriolada o simplement vides de gos, consiroses i solitàries.

La Plaça és un conjunt de coses, de suggeriments, de menudes impressions i de records entranyables. La Plaça és una cosa nostra, quasi viva, quasi anímica, estilitzada al rebost del nostre esperit.

El primer impacte són les voltes. Les voltes, les arcades, són la Plaça. Ho són quasi tot. Unes altes, les altres no tant; unes polides i arreglades, les altres aspres i amb arrugues. N'hi ha que pugen amb corbes amples, regulars; altres que comencen rectes i es corben de sobte, com si els hagués vingut un rampell sobtat i dolorós. La gràcia de les voltes és precisament aquesta irregularitat, aquesta multiplicitat. És com si haguessin nascut pel seu compte, com si una poderosa vida mine­ral hagués criat els pilars i els arcs. Com si la pluja i el vent els haguessin alimentats.