testing image

La plaça porticada de Banyoles — que en definitiva s'ha mantingut intacta — és una meravella. Jo n'estic enamorat. Em sembla que és una de les poques coses acabades, urbanísticament parlant, d'aquest bisbat. En aquests rodals, de paisatge tan prodigiós, tot és inacabat, anàrquic, angoixosament frustrat, d'un desordre extern corresponent a la mentalitat humana. A Ban­yoles us trobeu amb aquesta plaça. Si jo pogués, hi viuria—i exactament passaria una gran part del dia i de la nit en aquesta plaça. Em faria el mateix efecte que si visqués a Itàlia—quan estaria cansat de la fonda o dels cafès, passejaria per sota els arcs. Veure el món exterior a través d'aquests arcs és més normatiu que el desori de la Universitat. Demanaria a l'autoritat municipal de torn que posés al mig de la plaça un raig d'aigua que ens recordés el color de les fulles d'aulina i de roure alternat amb el color dels faigs que es veuen al cor de la Garrotxa. Voltats de bancs i de caixes d'estalvi i de botigues, aquests colors donarien a Banyoles una compensació que explicaria el seu esperit d'una manera prou aproximada. És gairebé segur no me'n farien cas. Seria igual. Jo continuaria passejant per la plaça. A l'hora de sopar, arribaria a la Fonda de la Flora, que potser s'ha modernitzat massa, i em servirien una soupe à l'oignon i un boeuf à la mode — i una ampolla de Borgonya — prèviament encarregats. Em trauria cinquanta anys de sobre. Quan un és vell, l'obligació es treure's anys de sobre — encara que només sigui un instant.