Quan van haver passat la duana...


Obra:La casa de la frontera (p. 50-51)

testing image

Quan van haver passat la duana, després d'haver deixat un parell de bones propines a banda i banda, les dues dones tenien tota la polseguera del camí enganxada al vel del paladar. Per sort cals Roseraires era allà mateix, una modesta casa de dues plantes i teulada de pissarra al peu del camí. Van deixar l'euga a l'abeurador, la pobra estava tan assedegada com elles, es van espolsar la roba empolsinada i van entrar a l'hostal.

Tot i que ja feia dos anys llargs que havien tornat de Barcelona la Rita no recordava haver-s'hi aturat mai, allà. Aquell hostal desballestat que pràcticament estava amb un peu en un país i un peu a l'a1tre la va encuriosir. La frontera li semblava un lloc prou indòmit i diferent de tots el que havia conegut. A la Barcelona que creixia sense aturador tot era nou, bulliciós i llampant. A Cerdanya hi regnava sempre el silenci, i totes les cases i els camins eren vells i atrotinats, com si tota la vida haguessin estat allà i mai ningú no els hagués tret la pols ni donat una mà de pintura. No li era fàcil acostumar-se a aquell canvi. Tot i que havia heretat el coratge de la seva mare, a l'Emília li estava costant fer-se a la nova vida.

El local estava regentat per dos avis que atenien una reduïda parròquia de bevedors tranquils i mig endormiscats. Les mosques voleiaven, la calor estabornia, i aquells homes devia fer hores que treballaven al sol. Per això semblaven estar en letargia. La Rita va seure en un banc mentre la filla passejava per la sala tafanejant-ho tot. Van demanar una aigua amb xarop que fos ben refrescant.