Un senyor, a Mallorca


Obra:Dietari 1979-1980 (p. 260-261)
Municipi:Deià
Comarca:Mallorca

testing image

Un senyor, a Mallorca

Recordo que la primera cosa que em va cridar l'atenció fou la biblioteca. Abans, només, n'havia vist una altra que tingués un cop d'ull semblant. Quan entrava a la casa de J. V. Foix, a Barcelona, em sobtava sempre el relligat impecable i unànime dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, exalçats per una enquadernació de caient nobilíssim. Visiblement, aquells llibres, i no pas molts d'altres que podia també estimar-se, eren el veritable centre de la vida moral d'en Foix. Però ara, a Mallorca, jo veia el sol, clar i grogós, consumint, o potser cisellant, el verd fosc de les oliveres, i el llampegueig del mar, d'un blau molt pur, a les escletxes dels penyals, amb claror ganivetejadora. I entràvem, dos amics i jo, en una casa ben diferent de l'estatge de Foix. Rústec, hi havia un caminal, i totes les cambres eren assaltades per l'imperi de la llum. I, més que no pas un lloc de simple concentració meditativa, aquella cambra semblava, sens dubte, un lloc de treball. Alts, els prestatges sostenien llibrots gruixuts i ben deixats; eren, no ja textos clàssics, sinó diccionaris grecs i llatins, i repertoris de mitologia. Es produïa —si ens hi fixàvem bé— una comunió instintiva entre la claror terral del paisatge i el món mític que bategava al fons dels patracols. L'arqueologia com a poema viscut.

L'amo de la casa ja tenia prop de setanta-cinc anys: ens havia rebut, jardí enllà, amb un barret de palla al cap. El paisatge era també part d'ell mateix; digué, feia ja anys, que va triar de viure a Deià perquè la vida hi seguia, encara, el cicle agrícola. Els ulls, més enllà de la claror fosquejant i càlida de les oliveres, saben que hi ha el mar que miralleja, com el tall d'una espasa blava o la llum d'un escut. Els ulls en tenen prou: aquest era el món d'Homer, aquest era, encara, el món de Virgili. L'aparició de la lluna, en un vespre molt clar d'estiu, ens parla de la deessa blanca que infanta els poemes.

¿Aprendrem a esdevenir familiars amb la terra, familiars amb la història, familiars amb la petja del record dels déus, familiars amb els ritmes i les cadències que, a la terra, acompassen el viure i el veure? Veure el món, i també viure el món, no solament viure en el món. Viure'l com el vivien els antics: el bard cèltic o l'aede grec o l'historiador roma. Viure'l com l'ha sabut viure aquest home amb qui parlàvem, el poeta i escriptor britànic Robert Graves.

Ja començava a vesprejar quan ens va acompanyar al jardí i al caminal. Un repòrter de la televisió el filmava, mentre ell anava parlant vivament, amb el barret de palla. Temps a venir, els televisors transmetrien en imatges un llibre d'aquell home: Yo, Claudio. Alguna cosa més antiga que les imatges, alguna cosa com l'arrel fosca de l'olivera o com la fulla verdejant sota la claror de la lluna, inflamava, amb la llum insurrecta del capvespre, la biblioteca de Robert Graves, en un vilatge de Mallorca.