Les de Montseny són fetes aquí de pompa vegetal...
Aquest saltant de la riera de Gualba, que es precipita per un terreny esglaonat de 133 metres d'alçaria, i els seus voltants pot ser el lloc idoni per a la lectura d'alguns fragments de Gualba, la de mil veus, d'Eugeni d'Ors, que va fer diverses estades en el municipi abans de 1915. El salt converteix la riera en un corrent d'escuma blanca, que es creu que és la que ha donat el nom mil·lenari de Gualba o Aqua Alba ("Aigua blanca").
Les de Montseny són fetes aquí de pompa vegetal i de música de verds, meravellosament múltiple i sumptuosa. Aparen els paisatges de Catalunya més aviat musculosos i nerviüts. Lleus borrissols de bardissa, rares pues de pins no n'arriben a amagar l'estructural nuesa. Però, a Gualba, el paisatge es diria cobert de blanor de ploma, així un gras ocell.
Com un ànec molsut, ell s'estarrufa vora les aigües.
Vist de l'altura, hi ha en ell alguna cosa de massa bla, alguna cosa de corromput, com en una vegetació de llot. L'esguard, sortint de la seca serenitat dels cims, no sap contemplar-lo sense una manera de torbació estranya. Un dia, en l'excursió, a l'amic va obsessionar-lo tossudament una comparança barroca. «Gualba —ell se deia— és la frondosa pubertat del Montseny.» Aquesta paraula no la va dir a l'amiga, és clar. Però, en cercar els ulls d'ella, va veure que ella, inconscientment els esquivava, i els esquivava del paisatge de baix també —així algú que ha estat sorprès en la insana curiositat d'una vergonya.
