Algunes vetllades anàvem fins a Son Marroig


Obra:Temps d'innocència (p. 112-114)
Municipi:Deià
Comarca:Mallorca

testing image

Algunes vetllades anàvem fins a Son Marroig, la possessió veïnada de Sa Marineta, a veure donya Aina. La trobàvem asseguda vora la foganya encara que no fos hivern, sinó l'estiu de ple, de mitjan agost, i la calor cremés el cul de les llebres.

Arribàvem a l'hora foscant, just quan ella demanava a la criada que encengués el llum d'oli amb esment que el ble no s'apagués i s'exclamava perquè encara no mos havia arribat s'elèctrica.

—Per Baco! i saps que hi van de poc a poc... Quan creus que mos duran s'elèctrica? Se torbaran molt?

Li preguntava a mon pare amb insistència, perquè sabia que també ell vetllava les obres del cablejat, lentes i executades amb una parsimònia quasi ritual per uns operaris forasters.

Donya Aina era menuda de cos. Encongida per mor dels anys, el seient de la butaca li venia molt balder i els peus gairebé no li arribaven a terra. El temps l'havia anat consumint sense minvar, però, la seva energia. Havia estat molt guapa i encara ho era quan jo la vaig conèixer. Tenia els cabells d'un blanc lluminós blavejador, els llavis molsosos d'al·lota jove i la boca alegre.

Xerrava molt i a mi m'agradava quan la conversa agafava la drecera de la mar. Pel davant dels seus ulls blavíssims creuaven vaixells que ella contemplava de memòria des de la borda de la Nixe:

—Havíem posat rumb a Venècia, l'arxiduc volia que li adobés uns calçons, en tocar port havia d'anar a parlar amb un altre príncep, un cosí seu, i no en tenia cap d'altres...

L'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg, que havia comprat mig Mallorca, només tenia uns calçons? S'Excel·lència, el nebot de l'emperador d'Àustria, només tenia uns calçons? Jo badava unes orelles de pàmpol i pensava que donya Aina feia cadufos o mos volia prendre el pel... Però no, deia la veritat. De gran he pogut constatar a la seva biografia que l'arxiduc no tenia més roba que la que duia posada, no en necessitava més, privilegi dels poderosos de debò. Ell no havia d'impressionar ningú.

Donya Aina somreia i amb les mans, pansides, solcades per sarments en lloc de venes, esquitxats els dits per anells de pedres vistoses, feia com si sargís. Eren forats de llosca?

—A mi Venècia m'agradava, perquè en arribar solíem anar a dinar a una fonda de piazza San Marco... I no hi ha res millor que es menjar en fonda!

—Però a la Nixe es devia menjar bé... —interrompia ma mare, amb una suposició que era com un ham.

—El cuiner era bo, però jo preferia el menjar de terra, en una taula que no se mogués... quan la Nixe partia ja desitjava tornar a tocar port... L'arxiduc no, l'arxiduc només estava content quan navegava i jo quan tornàvem aquí, a Mallorca, a Son Marroig... A ses meves filles no els agrada gaire això, ho troben massa solitari. A mi em passa al revés, és el que més m'atrau. Mirau què vos dic, que si ses cames m'ho consentissin me n'aniria a sa posada de na Foradada, allà sí que no n'hi ha de renou... Heu vist ses dàlies? Tenc unes dalieres precioses, en vaig fer sembrar a n'es jardí, vora ets caminals que duen al «templete» jònic, marbre de Carrara, eh? Costà una fortuna... L'arxiduc el féu construir per veure ses postes de sol... Demà veniu amb claror, i la mirau des d'allà sa posta i sa nina que s'entretengui amb sos peixos des safareig, que ja sé que li agraden...