La tarda era lluminosa i tranquil·la.


Obra:Les illes (p. 26-27)

testing image

La tarda era lluminosa i tranquil·la. Era a primers d'abril. No feia gens de vent. La mar semblava adormida. Sobre el cel desert, l'horitzó feia una ratlla desesperant, perfecta. No es veia res cordial i amable. La geologia, el mar, eren d'una absoluta i profunda indiferència. Només es veien volar unes gavines. Tot d'un plegat, l'aire em portà una bafarada inexplicable, infecta: una olor de peix podrit. Vaig girar la cara, perquè aquesta olor em mareja. ¿D'on deu provenir —vaig dir-me—, en aquesta puresa d'aire, d'aigua i de pedres, aquesta putrefacció? Em trobava al caire mateix del penya-segat, darrera del qual es formava una cova de proporcions desorbitades, d'una profunditat incerta. Vaig fer un pas més i, si no m'hagués aguantat, hauria rodolat penyes avall. Vaig sentir com un retruny obscur produït per una quantitat desorbitada de gavines que, en constatar la meva presència, s'havien desprès de les anfractuositats de la caverna. Potser n'hi havia dues-centes, potser més. Vaig tenir la sensació que se'm tiraven al damunt, esvoletegant nerviosament, xisclant d'una manera horrible. Em vaig posar a bracejar per allunyar-les i en un moment determinat em semblà que m'hauria de defensar de l'atac dels frenètics ocells. Me'n vaig sortir fàcilment. Davant del moviment dels meus braços s'allunyaren una mica. La seva protesta, però, fou frenètica. Criaven.