A prop de Torroella hi ha l'ermita de Santa Caterina.


Obra:Obra completa (p. 228-229)

testing image

A prop de Torroella hi ha l'ermita de Santa Caterina. Fins fa poc s'hi guardava un retaule preciosíssim, de veritable valor artístic. Fou venut i en el seu lloc s'hi col·loca una còpia idèntica. Jo no hi he estat mai. L'altre dia, però, anant al Castell la vaig veure tota blanca i polida al fons d'una petita vall. Aquí, en aquest Santuari, Víctor Català hi inspirà el vigorós drama «Solitud», una de les millors novel·les de la literatura catalana. Si mai aneu a Torroella, feu una excursió al Montgrí. Es disfruta d'una visió panoràmica inigualable. No és difícil l'ascensió: una mica espadada però assequible a tothom. Torroella dorm als vostres peus. Ullà és a la vora nostra. El Ter apar una cinta de plata d'embolicar xocolata. Per fer més via passem al dret. Arribem a un cim i ens trobem de cop i volta amb l'infinit del mar. És el nostre mar. És la costa mediterrània, un jorn poblada de pirates i corsaris de moreria. Aquest poble que es veu és l'Escala, sojorn de llops marins. Més enllà Empúries l'hel·lènica. Després Sant Pere Pescador; i aquella punta que surt, el golf de Roses. Restem bella estona embadalits esguardant aquesta nostra mar tan famosa. Ens condol deixar-la. «Si escalem fins al Castell veurem molta més mar, encara» —se'ns diu. «Veurem les Illes Medes, la desembocadura del Ter prop d'Estartit, i Begur i tot.» No ens enganyaren. Això i molt mes contemplen nostres ulls extàtics. Quina delícia, Déu meu, quin gaudi més trasbalsador!

Entrem dins el Castell. Hi ha un pati i prou. A cada angle hi ha una torreta on hom assegura que hi recloïen els presoners. Tirem pedres a unes obertures. Una munió d'ocells xisclen i s'escampen fendint l'espai. Un hom sent paüra d'estar allí dintre. S'enfosqueix i tot esdevé misteriós; sols hi ha ocells i herbes i solitud.