Amb prou feines hagué de preguntar.


Obra:Solitud (p. 239-240)

testing image

Amb prou feines hagué de preguntar. Aquella mena d'enrajolat ocrí i sienós que tenia sota els ulls, era Murons, la grossa vila antiquíssima, radiada tota com amb carbonet pels solcs de sos carrers. Les fumeroles que s'escampaven de ses xemeneies, barrejant-se en els aires, planaven com una boirina blavenca sobre les teulades. Aquella gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l'escala dels verds, que enrondava la vila, eren les hortes i ferratges. Aquella barra travessera d'argent blanc que els hi posava límit, era el riu, el petit Nil que feia fecunda i rica l'encontrada; i allò que rossejava, en franges paral·leles, a cada banda del riu, eren les albaredes despullades, a les que seguia el dilatat colrament de les terres de pa. I mes enllà encara, avençant sempre pel dret, aturava les mirades una esblaimada cordillera d'ambre gris, que no era altre que les muntanyes de Roquesalbes. Destacant-se a la dreta, aquelles muntanyes s'accentuaven —butllofant-se totes de pobles minúsculs que blanquejaven com grapadetes d'anissos—, per a rematar en un promontori bravament engallit entre cel i terra; i per sa esquerra, la cordillera blanca s'enxufava en altra bruna i més alterosa, que en la llunyania prenia horitzontalment tota la banda sud. A trossos enribetava la crestallera d'aqueixa barricada fosca, un dentejar d'un blanc rosat, tan net, que malgrat l'apartament, semblava rebotir als ulls.

—Són les neus de tot l'any —declarà el pastor, a una pregunta de la dona—. A qualsevuia temps que munteu al Roquís, les veureu sempre amb la seua mantellina a la testa, a n'aqueies muntanyiques... Elles soles endiumengin tota la vista, atrapeu pas?