Ho coneixeu? —pregunta el pastor...


Obra:Solitud (p. 224)

testing image

Ho coneixeu? —pregunta el pastor, signant-ho. La dona es fixà.

—Reina, l'ermita! —I amb un alegroi de criatura—: Que remenuda, que neta, que bonica...! Mireu el terrat! Mireu el teuladet de la cuina... i el campanar, estirat i blanc com un coll d'oca... i la solera, i les pinedes...! Quines són aqueixes tan espesses, les primeres o les segones?

—Les primeres, dona de Déu! ¿Que hi veieu pas el cap de drac del Bram, com trau el morricot enmig d'elles?

—Just, just! Fins sento la fressa... —Es girà tota decidida cap al pastor—: ¿Per què no m'hi fèieu venir més aviat, aquí? És el millor tros de la muntanya...

—Mes vós ¿heu pas reparat pot éssere aqueis carrers de garrigues cremades i sense una fuia? Els cabrerots de Murons hi calin foc per a tenir-ne brotada tendral en la primavera, i ara les bestietes hi atrapin més que carbonís i veieu, és pas una bella menja per a elles, pobretes! Per això me decanti sempre de l'altra banda. Aquei reialme és més assossegat i m'hi vingui pas ningú a fere la guerra.

La Mila seguia mirant amb fixesa l'ermita.

—Què deu fer ara el nen? —preguntà a mitja veu.

—Munyint per l'esmorzar —li respongué l'home; mes, reprenent-se de seguida, afegí—: ...o fent-se una torrada vora el foc... Vegi un glop de fumera en la xemeneia...