Anaven deixant el tou del bosc...


Obra:Solitud (p. 215-217)

testing image

Anaven deixant el tou del bosc, i el congost, ja de si estret, s'estrenyia més a mida que els pins s'aclarien, acanalant-se com la rega divisora de dos pits entre les vessants enesprades dels Roquissos bessons. Aquests s'adreçaven, imponents com muradals ciclòpics, a cada costat, i semblava que s'anessin acostant amb desig d'unir-se i esclafar enmig d'ells a les dues volves humanes que s'atrevien a torbar-los-hi el repòs en aquelles hores desavinents.

La Mila, novament inquietada per una sensació estranya d'ofegament, arrapava les mirades pels rebrolls, florits de blancs degotalls, i les pujava amunt, amunt, fins a trobar el velari tèrbol del firmament. Arran d'aquella gaia de seda unida i sense llustre encara, hi percebé, tot d'una, com una fosforescència sonorosa, un xeriqueig seguit i bellugadís que semblava suspès enlaire, planant lleugerament sobre el Coll de Sant Ponç i sense força per a aplomar-se esquerda avall.

—És l'Auceiera —féu el pastor signant-li l'alçada amb un aixecament de parpres—. Ara i a darrera hora, si vos hi atrapéssiu, allà al cim, els moixonets vos treurien els uis. N'hi ha com a milers de milers, penseu... D'ací dalt cauen sobre els graners de la plana i deixin pas res per verd...

Una mica més avall de l'Aucellera, el muradal de la dreta s'esberlava com estisorat, i dos esquelaixos dentats ressortien atrevidament de tots els altres, semblants a dues grans urpes embrionàries.

—Què es allò d'allà —preguntà la Mila, al reparar-ho.

—Les Pintetes. Aqueixes dues són les grosses i de l'altra banda del Coll cau la petita. De la carena del Badador se veuen totes tres de rengle, i per això de la gorga que hi ha a sota se'n diu la Gorga de les Tres Pintetes. En temps de la veior diu que erin d'argent colrat, i les encantades les muiavin en les aigües mortes de la Gorga i després hi escarpien a les persones que volien mal per a que les hi quedés, de bona jovenesa, la cabeiera blanca com un moixei de cànem.

El pastor, sense ganes d'enraonar, no allargava les explicacions, i tornaven a caminar en silenci, fins que un nou accident del paratge desvetllava en la Mila una nova curiositat.

Fins aleshores el còrrec havia anat caient, i a l'arribar sota mateix de les Pintetes, el pastor i la Mila es trobaren en el lloc més enclotat. El tallat dels rampants s'obria en forma de v, i les parets, de grossos crostons que ressortien uns dels altres com una granança empedreïda en la pell escatosa d'un gran monstre, regalaven d'aigua mateix que acabessin de copsar una gran ploguda, i eren tots cendrosos de les naixents blavors del cel que emmirallaven apagadament. Al cim de tot, el dia rebentava, i sa clarícia semblava enfosquir mes l'ombriu de la collada.

—Quina por que fa això! —murmurà la Mila resseguint-ho tot amb la mirada i acotant-se els braços contra el cos.

—Sem al Clot del Pas de Llamps. Si mai tinguéssiu qualque animeta dolenta agraviada, hi pàssiu pas ací tota soleta. Un roc que vos gitessin de les Pintetes vos deixaria planera com una hòstia. Jo m'hai desvesat fa temps de venir-hi amb la costura... Hi ha pas que fiar braument.