Si haguessin punxat la Mila...


Obra:Solitud (p. 282-284)

testing image

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a n'ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s'aturà.

—No tingueu por... Hu, hu, hu...! —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces i rautà com una bestiola.

—Què voleu, vos dic! —repetí ella, més espantada. Ell encanyonà, vacil·là, s'estremí tot...

—Hu, hu, hu...! Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu. I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó. La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu... aneu-se'n de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bogiot, en la palma bruna de la qual relluïa una espuma groga.

—Si voleu... eh, que sí...? eh...? —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un drinc sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A n'ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a n'ella en les feixes dels ametllers.

Vegent-la que no deia res:

—En voleu dues...? Vos en done dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

—No, no! —xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret—:

Aneu... aneu-se'n!

Però ell, en lloc d'anar-se'n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

—Contes, doncs...? Totes...? Les voleu totes...? —i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i, bo i enmig de les tenebres, arribà i tot fins a la portella del reraltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entravessà a son pas i la dona, llançant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...

Vegé una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l'alenada roent de la fera.